Mare

El Car­les Cap­de­vila rebrà el premi naci­o­nal de Comu­ni­cació. I ha vol­gut des­ta­car un tipus de peri­o­disme que té en compte tant la vida com les notícies, que realça la feina de les per­so­nes que tenen cura de les per­so­nes. Un peri­o­disme que parla del que passa... però també del que ens passa. Un con­cepte que li he sen­tit dir molts cops al Xavi Cas­sadó, el direc­tor del Diven­dres de TV3. I que li vaig lle­gir a l'Iñaki Gabi­londo, lamen­tant que el peri­o­disme parla a la gent, però s'ha obli­dat de la gent.

Ahir, a la sobre­taula del Diven­dres, l'amic Sebastià Ser­rano, par­lant de la vaga de deu­res que fan alguns pares, va reco­ma­nar posar als nens, com a deu­res, abraçar els avis. I vaig pen­sar en els meus pares. La mare va tenir un acci­dent a l'estiu i encara s'està recu­pe­rant. I el Sebastià em va fer ser cons­ci­ent de com de bé li van les abraçades dels néts a l'àvia. I de qui­nes ganes de viure li donen a l'avi. I vaig recor­dar també que després d'una nit en què la mare va estar llui­tant con­tra la mort, la pri­mera imatge que vaig tenir al matí en entrar al box que ocu­pava a l'UCI del Vall d'Hebron va ser veure-la immòbil al llit, amb un petit tran­sis­tor al cos­tat... escol­tant la ràdio. I vaig pen­sar que el Basté i la Mònica no han d'obli­dar mai –i sé que no passa– la com­pa­nyia que fan a tanta gent. Per això, perquè hem de par­lar a la gent sense obli­dar-nos de la gent, té tant èxit La Marató. Per això l'Albert Om s'ha inven­tat Islàndia. He tri­gat tres mesos a escriure aquest arti­cle, però com que també penso que hem de par­lar a la gent del que li passa, que cal valo­rar la feina de les per­so­nes que tenen cura de les per­so­nes, com al Vall d'Hebron i ara a l'Ins­ti­tut Gutt­mann, com que sé que fem com­pa­nyia a la gent, aquest arti­cle és per a tots els que la bus­quen. Que en el fons som tots. I sí. Com diu el Bruce en una cançó a la seva mare, aquest arti­cle és per a tu, mama, però si n'espe­res un de trist... no el penso escriure mai.