De set en set
Separatistes
Les paraules emprades per designar moviments catalanistes han canviat durant el segle XX. Ho vaig documentar la setmana passada, a l'IEC, en la jornada dedicada als 50 anys de la mort de Francesc Maspons i Anglasell, el jurista que projectà Catalunya cap a la Societat de Nacions. En els anys 30, Maspons era qualificat de separatista per Irene Polo. La periodista el va posar al costat de Jaume Compte, d'Estat Català, en un reportatge sobre les eleccions del 1932. Els partits separatistes obtingueren 800 vots. Cap escó. El mot separatisme va decaure anys més tard del vocabulari catalanista. Els termes dominants ara són independentisme i sobiranisme. De la República ençà han prescrit altres paraules, com pàtria i raça, habituals en el llenguatge polític d'aquella època. Si reculem fins al segle XIX trobarem un predomini d'altres expressions: regionalisme i particularisme. Amb els noms també han evolucionat les reivindicacions. En el segle XX s'invocava l'ètnia (anys 20 i 30). Després, la defensa de llengua i cultura (anys 60 i 70), per arribar en el segle XXI a la reivindicació del finançament. Conceptes i parla poden trair. En un article del 1916, Xènius deia que els hispanoamericans preferien viure com a nació sotmesa i no com a província separada. Preferien ser membres d'una nova nació sense cultura pròpia, i no pas d'una antiga província ja emancipada culturalment d'Espanya. Joan Maragall havia dit anys abans que sense independència intel·lectual no hi ha independència plena.