Vermut literari

Em truca l'amic Àngel Madrià per pre­gun­tar-me si vol­dria par­ti­ci­par com a artista con­vi­dat en un ver­mut lite­rari orga­nit­zat a Cassà de la Selva per la secció cul­tu­ral de l'Ajun­ta­ment. Ara tot són ver­muts lite­ra­ris, i en dis­sabte al mig­dia. La res­pon­sa­bi­li­tat s'ha d'atri­buir al fut­bol, i més en con­cret al Barça i encara més en con­cret a Messi, que és qui ofe­reix l'espec­ta­cle que ningú no es vol per­dre. Com que de fut­bol n'hi ha cada dia i com que con­tra el que jo em pen­sava quan era jove als lle­tra­fe­rits el fut­bol també els apas­si­ona, ens hem que­dat sense ves­pres fei­ners per pro­gra­mar res. Es veu que els dilluns i els dijous la pilota té pos­si­bi­li­tats de repo­sar, però per si a última hora el calen­dari espor­tiu can­via, ningú no s'arrisca a situar qual­se­vol cosa, tam­poc aquests dies. A més a més, es veu també que els dilluns no es mobi­litza ningú, acla­pa­rat tot­hom per la set­mana que té al davant. Els valents que opten pel dijous es tro­ben que tot­hom ha tin­gut el mateix pen­sa­ment. Escric aquest arti­cle en dijous. Aquest ves­pre tinc l'acte de pre­sen­tació del lli­bre d'en Manuel Foras­ter del qual l'altre dia els par­lava. Pri­o­ri­tat abso­luta, però per anar-hi he hagut de renun­ciar a dos o tres actes que també m'atre­ien. Com que els interes­sats a assis­tir-hi som qua­tre gats i som sem­pre els matei­xos, els dijous es pro­du­eix una com­pe­ti­ti­vi­tat entre actes cul­tu­rals i pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres que ni el fut­bol ofe­reix.

Ver­muts lite­ra­ris o cul­tu­rals els dis­sab­tes, doncs. He assis­tit a alguns, pocs. Se'm fan estranys, no hi estic acos­tu­mat. És com aquell dia que els museus estan oberts tota la nit. No ani­ria mai a un museu a la nit. Tot hi ha de sem­blar més antic, la cro­no­lo­gia es deu alte­rar. Els ver­muts lite­ra­ris tenen per a mi un aire deca­dent. Com si hi hagués d'aparèixer Oscar Wilde amb ulle­res fos­ques a picar qua­tre oli­ves. Ja ani­ria bé, que hi apa­regués Oscar Wilde. Tot és qüestió d'habi­tuar-s'hi: anti­ga­ment els actes es feien dis­sabte a la nit “perquè l'endemà es podia dor­mir”, i hi anàvem amb tota la natu­ra­li­tat. Ara en dis­sabte cre­pus­cu­lar no s'anun­cia res i els diu­men­ges tot­hom dorm per altres coses.

“I quan haig de venir?” L'Àngel em diu un dis­sabte del maig de 2017. “El maig, i m'ho dius ara? Però si som a novem­bre i d'aquí a lla­vors qui sap on para­rem i si Trump no haurà acci­o­nat el botó nuclear...” A Cassà de la Selva prac­ti­quen l'opti­misme humà i còsmic. “Apunta-t'ho.” “Però si pot­ser lla­vors ja hau­ran posat fut­bol els dis­sab­tes al mig­dia...” No em puc apun­tar res perquè la tru­cada m'ha atra­pat al car­rer. Que­dem que hi insis­tirà més enda­vant. “I de què voleu que us parli?” “Del que vul­guis; per exem­ple, de la difi­cul­tat d'escriure un arti­cle diari.” “Difi­cul­tat? Però si cada dia m'ofe­reix motius perquè surti alguna cosa...”