El parc

Ara deu fer una dècada que ens trobàvem a l'entorn de la taula d'un con­sell d'admi­nis­tració, entre d'altres, l'amic Joa­quim Coe­llo, ben cone­gut dels lec­tors pels seus escrits sem­pre afi­nats, i per una llarga tra­jectòria que va des de vol­tar el món nave­gant a ser el pre­si­dent del Port de Bar­ce­lona, i també pre­si­dent del con­sell social de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Va sor­gir el tema de la cons­trucció del Parc Científic i Tec­nològic a Girona, a la riba de l'Onyar, a tocar de la Cre­ueta. En aquell temps Jaume Casa­de­mont –de grata memòria– com a pre­si­dent del con­sell social de la UdG, i Josep Maria Nadal com a rec­tor, volien aixe­car unes ins­tal·laci­ons modèliques per fer recerca i donar cabuda a empre­ses tec­nològiques. Però la qüestió difícil era el finançament. Els edi­fi­cis havien de cos­tar més de qua­ranta mili­ons d'euros.

D'on havien de sor­tir les mis­ses? Coe­llo va dir: “Fran­ca­ment, no ho puc enten­dre. Volen cons­truir un parc que pot cos­tar qua­ranta mili­ons d'euros... total­ment amb crèdits.” La frase va que­dar en l'aire. Era una època esplèndida, quan el diner fluïa a mans ple­nes i sem­blava que no s'havia d'aca­bar mai. Però cons­truir unes ins­tal·laci­ons tan com­ple­xes sense uns fons pro­pis, o sub­ven­ci­ons a fons per­dut, era força arris­cat. Un parc tec­nològic pot aspi­rar, amb molta sort, a man­te­nir-se amb els seus ingres­sos, a pagar les des­pe­ses diàries amb el pro­ducte dels ser­veis que pugui pres­tar. Però d'aquí a pen­sar que podrà retor­nar els diners que li han con­ce­dit enti­tats públi­ques i pri­va­des és molt impro­ba­ble.

Segu­ra­ment els pro­mo­tors espe­ra­ven que en un moment o l'altre se'ls con­do­na­rien els deu­tes, o bé que rebrien sub­ven­ci­ons sufi­ci­ents per tor­nar el gros de la inversió. En tot cas, tenien al davant uns anys de carència, i era evi­dent que el pro­blema s'allar­ga­ria molt temps. La patata calenta ha anat pas­sant de mà en mà, fins que no ha estat pos­si­ble retar­dar més el paga­ment. Un con­curs de cre­di­tors, i la ver­go­nya d'haver d'anar a picar a por­tes perquè les ins­ti­tu­ci­ons aju­din a sor­tir del cul-de-sac. Espe­rem que se'n sor­ti­ran i que Girona no haurà de veure com se sub­has­ten aquells edi­fi­cis i van a parar a mans estra­nyes.

També ens cal dir, però, que la ciu­ta­da­nia no hem entès gaire bé les fun­ci­ons del parc, ni amb prou clare­dat. Què s'hi fa, allà dins? Quan­tes empre­ses –reals, no fictícies– hi estan ins­tal·lades? És neces­sari aquell gran com­plex cons­truït per l'Ins­ti­tut Català de Recerca de l'Aigua? És con­ve­ni­ent tanta tec­no­lo­gia per con­tro­lar la bon­dat dels rius? És necessària una nòmina tan extra­or­dinària d'emple­ats? Tots tenen feina en tot emps? S'ava­luen els resul­tats? No caldrà fer neteja una vegada solu­ci­o­nat l'actual con­flicte?