Unitat en la recta final

Era de pre­veure i va tor­nar a pas­sar. Els assis­tents a l'acte en defensa de la democràcia, de la lli­ber­tat d'expressió i dels càrrecs elec­tes cata­lans per­se­guits pel govern espa­nyol pel sim­ple fet de ser inde­pen­den­tis­tes van tor­nar a superar ahir totes les pre­vi­si­ons i van superar els límits de l'avin­guda Maria Cris­tina de Bar­ce­lona. Més de 80.000 per­so­nes i més de 200 càrrecs elec­tes de tots els colors van tor­nar a demos­trar el múscul del movi­ment sobi­ra­nista. El moment de la veri­tat, el moment del caixa o faixa, s'acosta, i es nota en l'ambi­ent. Per bo o per dolent –depèn de qui ho miri–, el referèndum està fixat pel setem­bre de l'any vinent.

La mobi­lit­zació d'ahir , o les que hi va haver en gai­rebé tots els pobles del país el dia que van dete­nir l'alcal­dessa de Berga, Mont­ser­rat Ven­turós, mos­tren que la soci­e­tat civil flaira aquest aire de final d'etapa. I això és fona­men­tal, perquè en aquest procés de mobi­lit­zació per­ma­nent que simbòlica­ment es va ini­ciar ahir a Bar­ce­lona seran impor­tants tots els actors. Els civils, perquè en un moment o altre, i per molt que s'esti­gui empa­rat per les famo­ses tres lleis de des­con­nexió, caldrà pas­sar d'obeir les nor­ma­ti­ves esta­tals a les pròpies i, no ens enga­nyem, l'Estat espa­nyol ens dirà, amb els seus tri­bu­nals, com a mínim, que les nos­tres no valen. I caldrà que la gent esti­gui orga­nit­zada al vol­tant de les enti­tats sobi­ra­nis­tes que han lide­rat aquest procés en els dar­rers anys, l'ANC i Òmnium, perquè els envits de l'Estat no només no s'atu­ra­ran sinó que ani­ran en aug­ment quan més s'acosti el moment i més s'ado­nin que aquest és un movi­ment con­vençut d'arri­bar fins al final.

Però també serà fona­men­tal la uni­tat d'acció dels par­tits polítics que tenen un mateix objec­tiu final encara que unes mane­res dife­rents d'arri­bar-hi. Caldrà, com ha fet la CUP aquest cap de set­mana , tenir clar que estem en un moment clau en què l'objec­tiu final és l'únic objec­tiu. I caldrà no defa­llir... quan alguns dels polítics del nos­tre país vegin que s'hi juguen la car­rera i els fla­que­gin les cames.