El funeral dels partits

És cons­ci­ent el mon de cap on va? Des 2008 i la seva crisi no gaire ben expli­cada, la soci­e­tat occi­den­tal sem­bla que ha per­dut l'esma. Pri­mer, es va trac­tar de jus­ti­fi­car l'eti­o­lo­gia de la crisi en un supo­sat error ban­cari (Leh­man Brot­hers); després, s'amplià l'atenció al sec­tor finan­cer, esvaint altres cau­ses més con­so­li­da­des. Final­ment, tot quedà reduït –jo diria abduït– a una pèssima pra­xis dels poders econòmics, orfes de moral i de prin­ci­pis. La rea­li­tat, al meu parer, és doble: per una banda, l'eclipsi ètic a les estruc­tu­res de les soci­e­tats occi­den­tals; i per una altra, el dogma bes­tial que ens han fet empas­sar – tot i sent una monu­men­tal men­tida– que la glo­ba­lit­zació era la gran pana­cea de tots els béns, la major for­tuna de la huma­ni­tat, i l'alli­be­ra­dora dels pobres.

Fals de tota fal­se­dat! Ha reforçat les elits cleptòmanes, els rics d'entre els rics, les mul­ti­na­ci­o­nals que s'esca­pen dels impos­tos, els ban­quers lla­dres –o esta­fa­dors–, les oli­gar­quies del poder real econòmic, finan­cer i energètic, i poten­ciat els màxims espe­cu­la­dors. (L'espe­cu­lació és eco­no­mia pro­duc­tiva?) Mai els rics foren més rics, i mai les clas­ses mit­ja­nes, gran con­questa del segle XX i la indus­tri­a­lit­zació, es van veure més ata­ca­des, “per­se­gui­des” fis­cal­ment i des­truït el seu esta­tus en menys temps. Les elits extrac­ti­ves arra­sen amb els pres­su­pos­tos de l'Estat. Les fui­tes fis­cals de les trans­na­ci­o­nals enfon­sa­ren els ser­veis soci­als, el molt esti­mat estat del benes­tar, perquè era inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal el crei­xe­ment de la des­pesa social i el des­cens de la recap­tació fis­cal a Europa (tesi d'Ulrich Beck). Perquè les mul­ti­na­ci­o­nals, lluny de sot­me­tre's a les lleis dels estats i els seus mer­cats naci­o­nals, explo­ten i tra­ves­sen aquests mer­cats cer­cant el millor refugi als para­di­sos fis­cals. És això el capi­ta­lisme? Això és el roba­tori ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat, l'antiètica de les con­duc­tes amo­rals, la ber­gan­te­ria dels apro­fi­tats, l'elit dels malig­nes. I del maligne al maleït hi ha sols un lleu pas, o una rellis­cada.

És impos­si­ble que ningú no s'adoni d'aquesta antinòmia: ven­dre el progrés de tota la soci­e­tat a costa de la immo­lació de les majo­ries, la des­trucció de les clas­ses mit­ja­nes, la pèrdua del poder adqui­si­tiu i la rein­feu­dació de les soci­e­tats a Occi­dent. De la mà de la glo­ba­lit­zació s'està reins­tal·lant el neo­feu­da­lisme econòmic i social. Ja no són els senyors feu­dals els que domi­nen la soci­e­tat des de la seva exclu­siva del poder, sinó les mul­ti­na­ci­o­nals les que colo­nit­zen els països, neu­tra­lit­zen, o superen els estats, i abu­sen de la seva potència omnímoda dels diners. Aquesta per­versió del sis­tema com­porta el suïcidi vio­lent del capi­tal i la des­trucció de l'arqui­tec­tura del sis­tema ultra­li­be­ral. Pot­ser era aquest el propòsit de Mar­ga­reth Thatc­her, de Ronald Rea­gan, dels Chi­cago Boys, dels neo­li­be­rals?

La rea­li­tat és cabuda. La mort de l'ètica ha conduït a la des­fo­na­men­tació del capi­ta­lisme, a un repte –límit de l'acu­mu­lació del 80% dels recur­sos de la huma­ni­tat en mans d'una elit oligàrquica d'uns pocs. Però el mal és més pro­fund, donada l'eco­no­mit­zació de la política mun­dial. No són els valors els que pre­men, sinó els interes­sos; en con­seqüència, la men­tida, la fal­se­dat, el cinisme es con­ver­ti­ren en les fórmu­les usu­als del prag­ma­tisme i del pro­fit sagrat: el mer­cat com a únic fona­ment de la llei i les nor­mes. Davant el qual, i donada la mag­ni­tud del des­a­fi­a­ment des­a­fo­rat de les oli­gar­quies, pot ser l'única res­posta fora la revo­lució amb totes les seves dramàtiques con­seqüències.

Els fets ho demos­tren en el desor­dre de la UE, en la medi­o­cri­tat de la classe política, l'absència de lide­rat­ges forts (millor cotit­zats al món de les mul­ti­na­ci­o­nals i amb menys risc que a la vida pública), la decadència dels grans prin­ci­pis, arqui­trau dels sis­te­mes soci­als i polítics, etc. Con­seqüència directa és el popu­lisme des­a­fo­rat a la dreta i a l'esquerra (Orbán a Hon­gria, Tsi­pras a Grècia, el frau elec­to­ral a Àustria, els neo-repu­bli­cans a Ale­ma­nya, Le Pen a França, deriva de la dreta als països escan­di­naus, la difícil sor­tida d'Itàlia, la mul­ti­co­a­lició a la defen­siva a Por­tu­gal, el Bre­xit al Regne Unit, Podem a Espa­nya, l'absurd reduc­ci­o­nisme de Mari­ano Rajoy cada dia més a la deriva cap a dreta radi­cal, etc.).

Qui no ho vul­gui veure que no ho vegi, pit­jor serà quan el procés sigui ja irre­ver­si­ble. Si d'aquesta mas­sa­cre de valors encara dub­ten alguns escèptics, és una evidència el succeït als EUA. Trump, redemp­tor a cop de des­propòsits, de des­co­sir les cos­tu­res del sis­tema ame­ricà, del gro­ller menys­preu de valors… I, amb tot, aquest amo­ral per­so­natge ha gua­nyat el capítol. Vet aquí el diagnòstic: de quina ceguesa estan fets els par­tits polítics? Han llui­tat per redi­mir aquesta deriva? Tenen un dis­curs lògica­ment cons­truït per evi­tar el des­as­tre o la mort del sis­tema sense dis­po­sar d'una alter­na­tiva? Si fins ara la ceguesa fou la seva norma de con­ducta, per què hem de creure en la seva vir­tu­a­li­tat, demos­tra­des les seves incom­petència i inco­herència? Tant el popu­lisme de dre­tes com el d'esquer­res atre­so­ren un propòsit: excloure els altres, i impo­sar la seva hege­mo­nia popu­lar. Com sosté Mone­dero, “del poble al car­rer sor­girà la solució”. Penso que nai­xerà d'aquí el pro­blema. De què ens ser­vei­xen avui les elits i els par­tits polítics? Ambdós són carn de fune­ral, tot i que no s'ado­nin d'això.