Noctàmbuls

Ara feia temps que no sen­tia aquesta paraula: “noctàmbul”. Pot­ser per falta de prac­ti­cants. De vega­des, molt poques, cir­culo pels car­rers a altes hores de la de nit i no me'n trobo cap. Abans sí. Abans els bars tan­ca­ven molt més tard que no ara, i inci­ta­ven a refu­giar-s'hi els que no veien l'hora de reti­rar-se a casa i ficar-se al llit. Què va ser abans? Els bars que tira­ven d'horari o els tro­ne­res? Mai no sé si la funció crea l'òrgan o l'òrgan crea la funció. En la soci­e­tat con­su­mista és evi­dent que la l'oferta crea la neces­si­tat, però no sé si aquest fet és apli­ca­ble al noc­tam­bu­lisme i al seu òrgan prin­ci­pal, el bar. Situo l'acció en una ciu­tat mit­jana. A Bar­ce­lona pot­ser fun­ci­ona d'una altra manera.

En Josep Reniu, poeta, actor i amic del pare, havia estat un gran i diari noctàmbul, i això que l'endemà l'espe­ra­ven a la fàbrica. Sobre la seva figura en sen­tia dir de totes. Quan arri­bava a casa salu­dava la família amb un “bona nit” que rebia per res­posta un “bon dia”. Si en l'hora cre­pus­cu­lar es reu­nia amb un amic, després de fer un cafè o una copeta al bar ell i l'altre s'acom­pa­nya­ven a casa mútua­ment. Quan arri­ba­ven al por­tal de l'un, gira­ven cua i es diri­gien al por­tal de l'altre, que podia tro­bar-se a l'altra punta de la ciu­tat. El pare, de jove, va ser un petit i oca­si­o­nal acom­pa­nyant noc­turn de Reniu. Li pre­guntàvem de què par­la­ven, tanta estona. “De poe­sia, de filo­so­fia i de quin color pin­taríem el barri.” El barri? Quin barri? (Aquí el lec­tor ha de saber que al Maresme ano­me­nem barri la tanca de fusta o ferro que pro­te­geix la porta d'una casa o la casa sen­cera, sobre­tot si dis­posa de jardí al vol­tant). “Del barri que tindríem si ens compràvem una casa.” Al final el pare es va poder fer una casa. El barri va ser blanc. Reniu el va exa­mi­nar i apro­var. Mai un blanc havia estat tan ela­bo­rat, i en les hores negres.

Ara faig memòria per recor­dar si jo he estat un noctàmbul. Sí: a la sor­tida del tea­tre o del cine, en alguna reunió cons­pi­ra­tiva... Poca cosa: la reunió, la cons­pi­ració i el noc­tam­bu­lisme. Quan em reti­rava, en dei­xava molts fumant, bevent, lli­gant, arre­glant el món, matant Franco, inter­can­vi­ant-se lli­bres i expri­mint el mis­satge de la pel·lícula.

Pot­ser és que no em bellugo per on m'haig de bellu­gar. Les nits dels caps de set­mana hi ha molts pares des­vet­llats al llit. El fill ha sor­tit i triga a tor­nar. Hi una joven­tut noctàmbula, i a Mataró més, vin­guda de dife­rents punts del país. En Joan Salicrú n'ha fet repor­tat­ges, amb algun drama pel mig. Ara: la paraula “noctàmbul” segueix viva? Em sem­bla que no. La que la deu subs­ti­tuir la des­co­nec. Terenci Moix havia pro­po­sat “nitaire” però deu haver que­dat encara més anti­quada. Aquests joves que només reben males notícies sobre el futur, de què par­len? Tin­dran un barri per pin­tar?