Impost sobre les begudes

Iper què no un impost espe­cial suple­men­tari sobre l'aigua mine­ral? Si és amb gas, les bom­bo­lles creen fla­tulències. Tant si és amb gas com si no, hi ha aquell excés de mine­rals, aquell bicar­bo­nat que cap metge no con­trola sobre el beve­dor, aquell sabor d'aigua molla quan fa temps que està des­ta­pada... “Aigua molla”: el pare deia aquesta expressió que sem­bla redun­dant però que és tan gràfica. L'aigua mine­ral massa repo­sada o esbra­vada fa gust d'aigua molla, estan­cada. Tot això no pot ser bo per a la salut, dis­po­sant com es dis­posa, per con­tra, de l'aigua de l'aixeta, depu­rada amb llei­xiu, clor i altres bac­te­ri­ci­des. Un gra­va­men sobre l'aigua mine­ral, sug­ge­reixo, com ara s'ha fet amb les begu­des que con­te­nen sucre. El sucre va ser bo i un esti­mu­lant fins que va dei­xar de ser-ho. També havia estat bo el tabac. Els met­ges l'havien recep­tat, com el rapè: les cròniques de molts escrip­tors antics, d'aquí i de fora, ho cer­ti­fi­quen. Fa poc un metge em deia: “El tabac alguna cosa posi­tiva deu tenir, si tanta gent s'hi ha decan­tat al llarg dels segles.” El metge, que és un il·lus­trat, va afe­gir que mol­tes obres de cre­ació, musi­cals, literàries o plàsti­ques, no hau­rien estat pos­si­bles sense la com­bustió de tabac. A final del XIX, l'absenta va ser la beguda pre­fe­rida de molts pin­tors i escrip­tors. Gai­rebé tots els seus con­su­mi­dors van morir amb el fetge i el cer­vell des­tros­sats, però molts qua­dres que avui admi­rem als museus i que es paguen a preu d'or a les sub­has­tes no hau­rien tin­gut mani­fes­tació sense el verí verd. L'absenta es va pro­hi­bir, i l'art, o una mena d'art d'estil molt con­cret, se'n va res­sen­tir. Què és millor: arri­bar als noranta anys o ser Van Gogh? El conyac, el cal­va­dos o el whisky van suplan­tar l'absenta. Edgar Allan Poe ja havia apro­fi­tat l'oferta. En va ser víctima? I tant, si ens refe­rim a la seva ànima mor­tal, però els seus con­tes xops d'amon­ti­llats encara ins­pi­ren autors actu­als. Con­su­mei­xen begu­des espi­ri­tu­o­ses, aquests autors, o són aigua­ders perquè els impos­tos que les sobre­car­re­guen els en fan desis­tir?

Em tira­ran pedres al cap, em cobri­ran de car­tes al direc­tor amb invec­ti­ves. Qual­se­vol apunti avan­tat­ges al tabac, el whisky o la Coca-Cola ensu­crada enmig de l'actual cam­pa­nya con­tra aques­tes coses. Qual­se­vol defensi l'ús del cotxe pri­vat. La seqüència és aquesta: un, els pres­su­pos­tos no qua­dren i hem de nodrir-nos de diners. Dos: enge­ga­rem una per­su­a­siva cam­pa­nya con­tra comes­ti­bles grei­xo­sos i líquids nocius i con­ta­mi­nants. Tres: la gent accep­tarà encan­tada i fins i tot exi­girà les taxes sobre aquests tòxics. Molt bé, tu diràs, doncs què hem de dir? Però i l'aigua mine­ral? I els cigrons de digestió indis­creta? Van Gogh o Bau­de­laire hau­rien de ser avui un grandíssims con­tri­bu­ents.