Desclot
‘Destarifos'
Hi ha un parell d'expressions valencianes que descriuen molt bé algú que ha perdut el senderi. En diuen, allà, una persona destarifada o destrellatada. És a dir, sense trellat, sense coneixement, o sense tarifa, desordenada. D'aquests adjectius, el substantiu destarifo, que vol dir barbaritat. Els destarifos que acumula el PP arran de la mort de Rita Barberà comencen a fer-se insuportables. Afirmen, ara, aquests senyors que l'exalcaldessa de València no era presumptament innocent, sinó innocent del tot. Enhorabona! Fidels a la pròpia lògica, a la lògica d'aquests senyors, això ho hauria d'haver decidit un tribunal. El Suprem, concretament. Ja no ho podrà fer, perquè la desaparició de l'investigat implica l'arxivament de la causa. En tot cas, el que sí que ha quedat ben demostrat, per autoinculpacions i per proves policials, és que el partit i el grup municipal del PP a València es van finançar il·legalment amb un sistema potiner. Barberà n'era la cúspide, d'aquest grup. Santificar-la ara, per molt de patiment que hagués aguantat, és un destarifo. Com ho és igualment proclamar que era pobra i que va voler mantenir-se al Senat per fer front al procés judicial. Una persona que cobra durant 24 anys més que cap altre polític de l'Estat i que no s'ha de pagar dinars, sopars i transport, no hauria de ser “pobra”. Si això és així, hi ha una història que no ens han contat. Però ara les històries ja no compten. Ara només compta la martirologia i l'hagiografia. I el destarifo.