‘Destarifos'

Hi ha un parell d'expres­si­ons valen­ci­a­nes que des­cri­uen molt bé algú que ha per­dut el sen­deri. En diuen, allà, una per­sona des­ta­ri­fada o des­tre­lla­tada. És a dir, sense tre­llat, sense conei­xe­ment, o sense tarifa, desor­de­nada. D'aquests adjec­tius, el subs­tan­tiu des­ta­rifo, que vol dir bar­ba­ri­tat. Els des­ta­ri­fos que acu­mula el PP arran de la mort de Rita Bar­berà comen­cen a fer-se insu­por­ta­bles. Afir­men, ara, aquests senyors que l'exal­cal­dessa de València no era pre­sump­ta­ment inno­cent, sinó inno­cent del tot. Enho­ra­bona! Fidels a la pròpia lògica, a la lògica d'aquests senyors, això ho hau­ria d'haver deci­dit un tri­bu­nal. El Suprem, con­cre­ta­ment. Ja no ho podrà fer, perquè la des­a­pa­rició de l'inves­ti­gat implica l'arxi­va­ment de la causa. En tot cas, el que sí que ha que­dat ben demos­trat, per autoin­cul­pa­ci­ons i per pro­ves poli­ci­als, és que el par­tit i el grup muni­ci­pal del PP a València es van finançar il·legal­ment amb un sis­tema poti­ner. Bar­berà n'era la cúspide, d'aquest grup. San­ti­fi­car-la ara, per molt de pati­ment que hagués aguan­tat, és un des­ta­rifo. Com ho és igual­ment pro­cla­mar que era pobra i que va voler man­te­nir-se al Senat per fer front al procés judi­cial. Una per­sona que cobra durant 24 anys més que cap altre polític de l'Estat i que no s'ha de pagar dinars, sopars i trans­port, no hau­ria de ser “pobra”. Si això és així, hi ha una història que no ens han con­tat. Però ara les històries ja no comp­ten. Ara només compta la mar­ti­ro­lo­gia i l'hagi­o­gra­fia. I el des­ta­rifo.