Les mentides en xarxa
La fragmentació de les fonts informatives ha creat una massa crítica atomitzada de comunicació en què les mentides, els rumors i les xafarderies circulen en temps real i a una velocitat sense control. En una de les intervencions d'aquesta setmana, el president Obama ha dit que “quan ja no és possible distingir entre el que és veritat i el que no ho és, i particularment en aquesta època de les xarxes socials… llavors tenim un problema”.
Certament tenim un problema per aproximar-nos a la realitat que està farcida de fal·làcies, mentides i rumors. La mentida sempre ha recorregut el món amb una impunitat sorprenent. La diferència amb els temps passats és la facilitat de tants milions de persones per contribuir a fer córrer les falsedats. El Brexit va guanyar amb mentides gruixudes acceptades per un dels seus principals impulsors, Nigel Farage, que el dia mateix de la victòria va dir que es tractava d'un error. O el que respongué Donald Trump en la primera entrevista com a president electe admetent que s'havia beneficiat de les mentides però que havia guanyat. No sorprèn que aquests dos personatges fossin els primers a reunir-se a la Casa Blanca en funcions instal·lada a l'àtic de la Trump Tower de Nova York. També és rellevant que el president electe demanés al govern britànic que Farage fos el nou ambaixador britànic a Washington.
El que s'ha dit a les xarxes socials durant la campanya nord-americana fa feredat. S'esmentava un informe del Denver Guardian, una publicació que no existeix, afirmant que un agent de l'FBI sospitós d'haver filtrat correus electrònics del servidor privat de Hillary Clinton s'havia trobat mort com a conseqüència d'un assassinat o un suïcidi. Les mentides perjudicaren els dos candidats, tot i que Donald Trump en resultà molt més beneficiat. Es diu que les xarxes socials han substituït el periodisme perquè arriben a més gent i amb més rapidesa. Penso que no és així. Els mitjans de referència, es distribueixin amb el suport que sigui, ens han de salvar d'aquest món de bojos, de mentiders i de corruptes. Com més dosis de veritat arribin a més persones, més lliures serem.
El debat s'ha obert amb tota cruesa als Estats Units i ja fa temps que està plantejat a totes les democràcies liberals. El mateix Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, de 32 anys i multimilionari, negava que les informacions que circulen per la seva xarxa haguessin tingut influència en els resultats. Pocs dies després va haver de rectificar i admetre que Facebook ha estat el vehicle pel qual han circulat mentides i propaganda, repicades per centenars de milions d'usuaris. Potser és hora que la tecnificació de la informació i les opinions distribuïdes per les xarxes que només aspiren a tenir milions de clients assumeixin la responsabilitat de qualsevol altre mitjà de comunicació. L'èxit viral de qualsevol rucada que passi per les xarxes no pot ser només instrumental. La responsabilitat d'un director de qualsevol mitjà haurà de ser compartida també pels propietaris de Twitter, Facebook, Google i totes les altres xarxes globals. No pot ser que la mentida i l'engany hagin passat a ser secundaris. Sempre hi ha hagut el perill de manipular la veritat per amagar les pròpies incompetències. La novetat és que la veritat no és falsificada o combatuda sinó que ha passat a ser secundària. Aquest és l'autèntic i més inquietant problema. No podem acceptar una visió falsa de les persones, de les societats, dels pobles i del món. No podem passar de la vella màxima que els fets són sagrats i les opinions són lliures a la impertinència que les opinions són sagrades i els fets, lliures.
En un cèlebre diàleg entre Umberto Eco i el cardenal Martini es deia que la
veritat no s'imposa més que amb la força de la veritat que penetra en les ments suaument i alhora amb un gran vigor. Aquella conversa es publicà en un llibre titulat En què creuen els que no creuen i és un recorregut racional per les realitats humanes. La mentida i la propaganda són pròpies de països i de règims autoritaris i dictatorials. Formen part de la seva estructura política i ideològica per controlar les societats. El que no es pot admetre és que la mentida i la propaganda regnin impunes en les societats democràtiques i lliures. Un país civilitzat és aquell en què tothom està en condicions d'enraonar, escoltar i discrepar per tal de propiciar un debat seriós i cívic. És la forma més adient per evitar els prejudicis basats en la ignorància o en la distorsió de la realitat.
