Ara torno
Mentir no és el que era
Aquesta vegada sí. Fidel Castro és mort. Però des de fa anys ja se l'havia matat unes quantes vegades, i no només a les xarxes virtuals. Però no pateixin, no és que fossin mentida totes aquestes vegades de donar-lo per mort abans d'hora. Si fem cas del corrent actual de reanomenar les coses, se'n podria haver dit tranquil·lament preveritat. El fet real era que Castro no era mort encara, però que s'acabaria morint tard o d'hora. D'aquests decalatges entre la realitat i la veritat ja no se'n diu mentides. Ara es diu que el món ha canviat, es busca un neologisme, i apa. Fins a aquest Black Friday passat, que Fidel Castro era mort era tan sols una preveritat.
Aquest mecanisme de disfressar el que abans era una mentida no és cap joc semàntic. És un signe dels temps. Perquè jo m'he inventat el terme preveritat per començar aquest article, però vostès ja saben que postveritat ha estat escollida paraula de l'any pel prestigiós diccionari d'Oxford. Postveritat no és un terme improvisat. Expliquen els responsables de la seva elecció que ha anat agafant forma i sentit almenys des de fa deu anys –tot i que la primera vegada que apareix en un sentit similar a l'actual és el 1992 en un article a The Nation sobre la guerra del Golf–, però que s'ha consolidat aquest any amb esdeveniments tan potents com el Brexit o l'elecció de Donald Trump.
La definició és reveladora (que és el que ha de ser): “Relatiu a les circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en la formació de l'opinió pública que les crides a l'emoció i les creences personals.” I el context seria la manera de fer política que, més enllà dels fets, apel·la a les emocions que reforcen les creences personals i que, per tant, suposa un debilitament del pensament crític. En un llenguatge adequat a com ens van educar als de la meva generació i anteriors, en diríem mentir per aconseguir els objectius. Però això està passat de moda. Ara són “afirmacions amb sensació de veritat però sense base real”. És cert que fins ara també teníem les mentides pietoses i les mitges veritats. Ara tenim la postveritat. I si és un signe dels temps, em fa l'efecte que ho és perquè la veritat és incòmoda i la mentida no, perquè la veritat requereix esforç i valentia per assumir-la i la mentida reconforta, perquè la veritat va nua i la mentida admet tots els ornaments. I no m'invento res. Ja fa molts anys que Joan Fuster ho tenia detectat: “Les veritats, cal exagerar-les perquè resultin creïbles.”
De tota manera, sóc capaç d'admetre que potser tot plegat no és tan transcendent: metrosexual també va ser escollida paraula de l'any en el seu moment. O potser sí, ja que vés a saber si el context que la va afavorir és el que ens ha dut al de la postveritat.
