Sabor talaiòtic

De nou a Menorca, ara con­vi­dat a dis­ser­tar sobre el paper de la premsa local, a Ala­ior. A l'avió d'anada em trobo en Miquel Àngel Maria, con­se­ller de Cul­tura del Con­sell Insu­lar. Ve d'exa­mi­nar-se a París. Menorca pretén que els monu­ments talaiòtics siguin decla­rats Patri­moni de la Huma­ni­tat per la Unesco, i, abans de deci­dir-se, aquest orga­nisme obliga a fer molts tràmits. L'exa­men ha dei­xat una mica inquiet el con­se­ller. Es pen­sava que seria més fàcil. Les notes sor­ti­ran al febrer. Ja ho veu­rem.

Arribo a Maó que és l'hora de dinar. Tinc gana, i l'orga­nit­za­dor de la jor­nada periodística d'Ala­ior, que tre­ba­lla també en una secció del Con­sell Insu­lar i que m'ha vin­gut a bus­car a l'aero­port, m'indica un res­tau­rant gallec, prop de l'hotel. El sug­ge­ri­ment pri­mer no em fa gràcia, però com que no hi ha res més obert a la vora i en cas d'urgència sem­pre cal fer cas de la gent que tre­ba­lla en orga­nis­mes ofi­ci­als perquè saben on els seus con­vi­dats que­da­ran bé, m'acabo entau­lant al gallec. Les pata­tes del pop que em ser­vei­xen són tan melo­ses com el mateix cefalòpode. Anem bé. Lle­geixo en una pis­sarra que tenen un chu­letón de Galícia autèntic, a qua­ranta euros la ració d'un quilo. El pop i el chu­letón, vénen cada dia de Galícia? Ens tro­bem a l'altra punta exacta dels límits de l'Estat espa­nyol... Pop, chu­letón i gre­los han hagut de tra­ves­sar més de mil quilòmetres i uns quants domi­nis lingüístics. Un grup de japo­ne­sos inde­ci­sos ins­pec­ci­o­nen el local i la carta. Uns japo­ne­sos a Menorca al novem­bre. Pot­ser han vin­gut a foto­gra­fiar tala­iots, tau­les i nave­tes. Pot­ser és que la insu­la­ri­tat els atrau i no se'n saben estar. Aca­ben aga­fant taula i en aquell moment em fa l'efecte que Galícia sigui aquí mateix i que l'amo del res­tau­rant s'hagi de pro­veir de chu­letón i de pop només allar­gant la mà. Els japo­ne­sos no dis­tin­gi­rien un caldo gallec d'un oli i aigó. O una escu­de­lla d'un gulasch.

L'arròs de la terra, plat de sub­sistència que no conté arròs sinó blat, el degusto l'endemà a Ca n'Ague­det des Mer­ca­dal. M'havien dit que el res­tau­rant havia tan­cat, però només ha pas­sat que els antics amos han dei­xat la cuina en mans de gent jove que vol seguir res­ca­tant espe­ci­a­li­tats de la gas­tro­no­mia menor­quina més tra­di­ci­o­nal. L'arròs de la terra és molt arcaic. Crispín Mari­ano, l'antic pro­pi­e­tari, m'havia dit que ja for­mava part de la dieta dels talaiòtics. En aquell moment vaig pen­sar que exa­ge­rava però després dels japo­ne­sos em fa tot l'efecte que Crispín tenia raó. Les distàncies físiques s'escur­cen, però les tem­po­rals no tant. La cul­tura talaiòtica ja no enve­lleix, com el gust del blat i el del porc que l'acom­pa­nya. No els vénen de mil o dos mil anys de més o de menys. Els exa­mi­na­dors de París hau­rien de venir a tas­tar el sabor talaiòtic.