La guerra dins nostre

Chelo Alva­rez-Stehle es va fer peri­o­dista per expli­car històries. De jove la vida la va por­tar al Japó, on es va ins­tal·lar i va tre­ba­llar per a mit­jans japo­ne­sos i envi­ant arti­cles com a cor­res­pon­sal als dia­ris del seu país. Allà va topar amb la història de les escla­ves sexu­als que l'exèrcit japonès havia cap­tu­rat i que uti­lit­zava per recom­pen­sar els sol­dats durant la Segona Guerra Mun­dial. Va entre­vis­tar les vícti­mes que dema­na­ven al govern japonès una com­pen­sació. La història la va atra­par de tal manera que va con­ti­nuar trac­tant el tema del tràfic de dones a Àsia, les nenes obli­ga­des a casar-se a canvi de diners per a les famílies que les han venut, els abu­sos mas­sius con­sen­tits per les auto­ri­tats. La vida la va por­tar a Califòrnia, i allà aquests temes con­ti­nu­a­ven apa­rei­xent sovint en els seus repor­tat­ges: la valen­tia de les dones que tren­ca­ven el silenci, ho expli­ca­ven i aixe­ca­ven la seva vida. El 2008 va començar a ela­bo­rar un docu­men­tal sobre tots aquests casos.

A mig docu­men­tal, però, es va ado­nar que un inter­ro­gant s'anava fent més i més gros: per què sem­pre m'ha interes­sat tant aquest tema? Res­pon­dre a la pre­gunta li va cos­tar un dur exer­cici de recerca inte­rior i des­co­bri­ment que la va por­tar a fer un gir nar­ra­tiu en el docu­men­tal i fer una cosa que a les facul­tats de peri­o­disme ens expli­quen que no s'ha de fer mai: girar la càmera i enfo­car cap a un mateix. Va tor­nar a la seva ciu­tat, a la seva família, al seu pas­sat, a fil­mar allò que havia que­dat tapat sota una sòlida capa d'anys, culpa, ràbia soter­rada i silen­cis. El docu­men­tal Sands on Silence es va estre­nar ahir a Cata­lu­nya, en una pro­jecció amb l'autora al Cafè del Tea­tre de Lleida. Avui arriba a Bar­ce­lona, i és un exer­cici acla­pa­ra­dor de denúncia, sin­ce­ri­tat, hones­te­dat, valen­tia i peri­o­disme.

Els hor­rors del món ens com­mo­uen, però mai no són pit­jors que els que ens habi­ten, per petits i domèstics que sem­blin: són els nos­tres. Dis­cu­tir sobre dic­ta­du­res cari­be­nyes a vega­des no és més que l'excusa que tapa la falta de cul­tura democràtica que patim aquí; l'escàndol d'una guerra ètnica i reli­gi­osa llu­nyana ens ser­veix per no mirar què passa en alguns dels nos­tres bar­ris i la segre­gació enco­berta de la xarxa esco­lar d'algu­nes de les nos­tres ciu­tats. A vega­des també cal mirar-se el melic, per inda­gar si, en rea­li­tat, la guerra també és dins nos­tre.