Enraonar

L'autocrítica no viu un bon moment. La crítica, sí, i de fet, va a més a velo­ci­tat side­ral. Tot és cri­ti­ca­ble, el món està fatal, tot­hom actua molt mala­ment. On ani­rem a parar. Com si tots els cata­clis­mes fos­sin envi­ats per déus furi­bunds i insen­sats. Tal­ment com si totes les cor­rup­ci­ons no vin­gues­sin d'aquesta misèria humana tan nos­trada. Marta Nuss­baum és del parer que a una ciu­ta­da­nia democràtica “decent” cal un valor impor­tant, que és la capa­ci­tat socràtica d'autocrítica vers les pròpies tra­di­ci­ons. La democràcia, sos­te­nia Sòcra­tes, reclama ciu­ta­dans que puguin pen­sar per ells matei­xos, en lloc de dife­rir a l'auto­ri­tat. Cal poder rao­nar junts amb argu­ments i con­tra­ar­gu­ments. És neces­sari ima­gi­nar-se noves situ­a­ci­ons, pen­sar i posar-se en el lloc dels polítics, en comp­tes de des­pat­xar-los com uns inútils cor­rup­tes. Els polítics estan fets de la nos­tra mateixa pasta. No ens agrada gens pen­sar-ho. Voldríem nosal­tres ser inte­grals o sense glu­ten, men­tre ells fos­sin de blat. Però resulta que tots aquells vicis hiperbòlics que els veiem fan niu en les nos­tres peti­tes ànimes. Zyg­mun Bau­man ho clava afir­mant que la nos­tra soci­e­tat moderna –que ja ha fet el pas a una post­mo­der­ni­tat enquis­tada– està mar­cada pel descrèdit, el ridícul i el sim­ple abandó de mol­tes ambi­ci­ons de l'era moderna, com per exem­ple eli­mi­nar les desi­gual­tats gene­ra­des per la soci­e­tat, garan­tir a tots els indi­vi­dus humans unes iguals opor­tu­ni­tats… El descrèdit de la classe política és el nos­tre propi descrèdit. Pen­sem-hi.

Gilles Lipo­vetski, a L'ère du vide, ana­litza a fons la soci­e­tat post­mo­derna. Nar­ci­sista, apàtica, con­su­mista, amb un hiperin­di­vi­du­a­lisme psi­co­lo­gista, amb la deserció dels valors tra­di­ci­o­nals, la cul­tura de massa indi­fe­ren­ci­ada, l'hedo­nisme de l'ara i aquí, la pèrdua del sen­tit històric, el descrèdit del futur, la moda d'allò efímer, l'eco­lo­gisme com a dis­fressa... Però és també en aquest esce­nari digi­tal on tro­bem autors, com l'eslovè Slavo Zizek, que defen­sen par­ci­al­ment les xar­xes soci­als. El lúcid Zizek sosté que men­tre molts es quei­xen que Twit­ter o Face­book són pures comu­ni­tats arti­fi­ci­als, suc­ce­da­nis de la interacció humana cara a cara, ell cele­bra aquests comu­ni­tats arti­fi­ci­als, perquè et per­me­ten esca­par-te del teu lloc en la soci­e­tat. I posa l'exem­ple de l'Aràbia Sau­dita, dient que ell se sen­ti­ria alli­be­rat fent-hi ser­vir Twit­ter. De fet, les xar­xes soci­als ofe­rei­xen aquesta con­dició de pos­si­bi­li­tat a gent que en el món offline ho té com­pli­cat. Per­so­nes amb habi­li­tats soci­als limi­ta­des, gent insa­tis­feta amb el seu aspecte, per­so­nes que viuen en situ­a­ci­ons de manca de lli­ber­tat... tro­ben en aques­tes fines­tres digi­tals una nova manera de ser, de mos­trar-se, de rela­ci­o­nar-se. Jen­ney Fra­ser, tot i reconèixer que vivim en la soci­e­tat de la imatge, explica que vivim no en un una imatge com a mitjà o símbol sinó com a pura vir­tu­a­li­tat que ens subs­ti­tu­eix la vida. Avui compta allò apa­rent i allò real, tot i que cal ser curo­sos, perquè apa­rent no és sinònim de vir­tual o digi­tal. La gent jove avui té una vida digi­tal, i això no vol dir que tin­guin una vida d'apa­ren­ces. Per ells, és real. Realíssim. Aquell What­Sapp que s'envien, ja en la inti­mi­tat de la seva habi­tació, amb la gent amb qui han estat sor­tint de festa, és “de veri­tat”. No és fals ni és men­tida el fet de ser dit en un suport digi­tal i sense el con­tacte inter­per­so­nal directe.

Comen­tava amb els meus alum­nes de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals la pre­dicció de Neil Post­man, que ja adver­tia que aquesta soci­e­tat de la imatge ens nar­co­titza de tal manera que no només no pen­sem i, per tant, no actuem per can­viar les coses, sinó que ens empas­sem acrítica­ment tot el que passa. Ens hem acos­tu­mat a la seqüència del tele­notícies, que mai acaba amb res vio­lent sinó amb alguna fri­vo­li­tat. El pro­blema no són les imat­ges per si soles, sinó el fet que van sense con­text i, sovint, la rea­li­tat ens ve reta­llada. A més, hi ha una homo­geneïtzació dels gus­tos que ens ve per la imatge. Vivim en la pri­ma­cia de l'ull que tot ho engo­leix. És en aquest moment d'hipertròfia icònica que ens ani­ria bé d'entrada callar una mica, i després inten­tar enra­o­nar, excels con­cepte que feia ser­vir sem­pre l'àvia: enra­o­nar és entrar en raó, no és par­lar, cri­dar o voci­fe­rar. És callar. Enra­o­nant la gent s'entén. I callant, a vega­des, més i tot.