Els oportunistes

En diem popu­lis­tes per con­venció (o la lamen­ta­ble cor­recció) política. Però en rea­li­tat són opor­tu­nis­tes. I per això tri­om­fen. Perquè en temps d'incer­tesa fan política de curt ter­mini: o sigui, dir a la gent (així en gene­ral) el que vol sen­tir. La política con­ven­ci­o­nal es va començar a equi­vo­car quan va començar a con­fon­dre gover­nar amb ges­ti­o­nar. Gover­nar és, evi­dent­ment, ges­ti­o­nar, però és molt més que això. És també (o era) tenir un model de soci­e­tat, de país, i es trac­tava de com­bi­nar el camí cap a aquest mitjà i llarg ter­mini amb la gestió del dia a dia. El dia que, per les raons que sigui, es va començar a dir que el que importa són “les qüesti­ons que interes­sen a la gent” es va començar a per­dre el nord. No és que no sigui cert, el pro­blema és que aquest curt­ter­mi­nisme va dei­xar a la cuneta la mirada llarga, col·lec­tiva i ambi­ci­osa. La política es va començar a obli­dar que “les qüesti­ons que interes­sen a la gent” o “els pro­ble­mes que afec­ten la gent” s'han d'afron­tar amb mesu­res imme­di­a­tes i con­cre­tes però que per solu­ci­o­nar-los de veri­tat calen idees de més abast. Ara només es bus­quen solu­ci­ons màgiques imme­di­a­tes en lloc de la con­fiança de saber on es va. La política es va aca­bar d'equi­vo­car quan va voler com­ba­tre els popu­lis­tes (en rea­li­tat, opor­tu­nis­tes) que­dant-se només en el ter­reny de la curta volada.

És obvi, i cada vegada n'hi ha més mos­tres, que en aquest ter­reny els opor­tu­nis­tes són (quasi) imba­ti­bles. Són els que “par­len clar”, els que s'atre­vei­xen a dir el que els polítics con­ven­ci­o­nals han subs­tituït per la nefasta cor­recció política, els que pro­me­ten el que cal­gui (per impos­si­ble que sigui), diri­gint-se a les vísce­res de la gent i no al cer­vell, els cínics que només veuen faci­li­tats on només hi ha com­ple­xi­tat, els fal­sos popu­lis­tes que només volen acon­se­guir el poder. I han tro­bat en la per­versió de les democràcies la manera d'arri­bar al poder amb els vots de la gent. No miren enda­vant. Pro­me­ten tor­nar al pas­sat, a ser el que s'havia estat. El seu futur és la ide­a­lit­zació que qual­se­vol temps pas­sat va ser millor que el pre­sent.

Tot això, amb tots els mati­sos i con­di­ci­o­nants que cal­gui segons el moment i el país. Ara tenim Trump, el Bre­xit, Erdo­gan, el 46% d'Àustria, Hon­gria i veïns, Veneçuela, també Rajoy, i els que vénen. I el meu pre­fe­rit: Putin, el pre­cur­sor, el número u. La política tra­di­ci­o­nal només sap posar el crit al cel. I s'equi­voca quan enfoca les con­seqüències en lloc de la causa. Per la sen­zi­lla raó que la causa són ells, els polítics diguem-ne con­ven­ci­o­nals. Van abai­xar el nivell i ara estan atra­pats en el fang. La política (en el sen­tit pri­mi­geni), però, ha de ser la solució. No en sé veure cap altra. Con­tra els opor­tu­nis­tes cal molta intel·ligència i valen­tia. I temps. Però, encara n'hi ha?