Sí: ho sabem

La dona entra al res­tau­rant cri­dant que els ha pas­sat “una desgràcia”. Tots els pre­sents pen­sem en un acci­dent, una mort o una malal­tia. Però de seguida ens assa­ben­tem de quina és la desgràcia que assota aquell matri­moni d'uns 50 anys: l'agència de viat­ges els ha suspès el cre­uer que tenien con­trac­tat. Es veu que la com­pa­nyia marítima ja no vol fer més la ruta de les cos­tes de Malta perquè “està obli­gada” a res­ca­tar els nàufrags que troba en alta mar. “Quina ràbia! Tanta il·lusió que ens feia!”

A la novel·la El largo viaje, de Jorge Semprún, cris­tal·litza de manera por­ten­tosa el vell inter­ro­gant de si el comú de la població ale­ma­nya conei­xia el que pas­sava als camps de con­cen­tració. Semprún va estar empre­so­nat al camp de Buc­henwald. En aquesta novel·la relata que poc després que el camp fos alli­be­rat, ell com­pleix un desig que l'ha envaït durant aque­lla reclusió: cami­nar fins a una casa que que­dava ata­la­iada en un turó pro­per i des d'on per força s'havia de veure l'inte­rior del camp de con­cen­tració. Semprún truca a la porta d'aque­lla casa per pre­gun­tar als qui hi habi­ten si, des de la seva llar con­for­ta­ble, veien el que pas­sava a dins del camp: els movi­ments dels pre­so­ners, l'acti­vi­tat de la xeme­neia del cre­ma­tori...

El pre­sent és el mode ver­bal més difícil de con­ju­gar i el temps vital més com­promès. Tan­quem rutes turísti­ques. Aixe­quem tan­ques. Gase­gem refu­gi­ats. El Medi­ter­rani és un fos­sar marí. En alguns cala­dors ja no s'hi pesca perquè els cadàvers fora­den les xar­xes. ¿Ho sabia el comú de la població ale­ma­nya? Algú està a punt de tru­car a la nos­tra porta per pre­gun­tar-nos si ho sabem.