Tribuna
Un castell a l'Urgell
Urgell és un mot que tothom ha sentit, i que, curiosament, és emprat en diverses accepcions. El Cuerpo de Ejército de Urgel té l'escut distintiu amb escacs negres i grocs. El bisbat d'Urgell s'endinsa en terres gironines i aragoneses i baixa fins a tocar el Segrià; correspon al bisbe de la Seu d'Urgell i Andorra, estat on té sobirania; la plana d'Urgell és, sense límits definits ni valor administratiu, allò que la gent entén com la gran planura que va de Tàrrega fins quasi el Segre, d'est a oest, mentre que l'Urgell com a comarca és només la part oriental d'aquesta plana, capital Tàrrega, plana que comparteix amb la seva germana recent, més a occident, el Pla d'Urgell, capital Mollerussa. Afegim-hi el comtat d'Urgell històric, que tenia a l'escut l'escaquer abans dit, amb la capital a Balaguer. I encara el canal d'Urgell!
L'Urgell era, doncs, la plana per excel·lència, de sols abrusadors a l'estiu i boires hivernals. Aquest absolut secà trobà la salvació en el canal d'Urgell, reg necessari de què es parlava feia generacions, amb projectes d'enginyeria des del segle XVI. Hom raonava que la plana occidental de Catalunya, en disposar de tres grans rius, Segre, Pallaresa i Ribagorçana, podia fàcilment disposar d'aigua de reg si es feia el canal.
Malgrat els tempteigs teòrics i els projectes antics, no fou fins que la burgesia catalana del segle XIX no formà una societat amb cara i ulls i va dir “som-hi”, que el canal esdevingué realitat.
En tota aquesta Plana no es troben altres castells, i encara enrunats, que els que coronaven els pobles, a les seves respectives caps de vila. I generalment només eren carlanies. L'únic exemple de castell exempt el veurem precisament alçat modernament, a mitjan segle XIX, a la gran finca coneguda com a Castell del Remei, que és una explotació agrària de gran superfície, canviant segons les èpoques, que havia tingut fins a mil hectàrees. La producció agrària hi era ja en temps dels romans, i sempre ha tingut una bona part de la seva superfície dedicada a la vinya, fins al punt que pràcticament avui el comú del públic la identifica com a productora exclusiva de vins. El castell pròpiament dit és, de fet, un gran casalot que als quatre angles té torres amb merlets. Havia ostentat el nom de Torre del Bisbe, perquè una bona part de la propietat ho fou del bisbe de Solsona, i quan sobrevingué la desamortització dels béns eclesiàstics la gran finca fou comprada per burgesos de la comarca, i passà per diverses mans, fins que el primer membre de la família Girona, que també formà part de la societat executora del canal, la va adquirir en propietat unipersonal abans de la construcció del canal; els fills i néts d'Ignasi Girona continuaren l'explotació, ja en reg. La característica de tots ells fou la introducció de maquinària on només era conegut l'ús d'animals per a tracció i transport. Al mateix temps d'estrenar els primers tractors, les segadores de blat, relles modernes i maquinària per a la verema, impulsaren el perfeccionament del procés vitivinícola amb tots els seus detalls. L'aportació dels Girona féu dels vins del Castell del Remei un estendard internacional, els premiaren en fires d'arreu d'Europa, i la marca adquirí gran relleu. Paral·lelament, durant uns anys s'establí una colònia agrícola, amb escola i serveis comunitaris per als treballadors que habitaven els masos i torres dins la finca.
LA Guerra del 1936-39 deixà el seu senyal paralitzador. Acabada la contesa dins la casa castell explotà un polvorí que destruí bona part de l'edifici. Retornats els Girona i refet el castell, a mitjan segle XX es construí, dedicat a a la Verge del Remei, patrona tradicional de la família, un santuari de línies noucentistes decorat per Josep Obiols.
Actualment, dirigeix la finca i té cura dels productes Tomàs Cusiné, un autèntic “home del vi”, empresari alhora clàssic i innovador, entusiasta dels cellers, el qual projecta reformes i millores, i afegeix als seus vins propis de les Garrigues els clàssics i nous de la marca Castell del Remei, un castell a l'Urgell.
