Males i bones notícies

Constantment rebem notícies preocupants i entristidores: un munt d'informació sobre afers socials i col·lectius que ens arriben repetides, ampliades i sovint comentades per televisió. Aquest sembla haver-se convertit en l'altar on es consagra el que és important de veritat, el que mereix ser àmpliament difós, i el que no. Alguns fan la tria. De la molt complexa, canviant, realitat econòmica, cultural i social algú, alguns trien què és prou important per ser notícia i què no val la pena comunicar. “Això és notícia”, “això no és notícia”, se sent a dir. El què, primera tria. I el com, la segona. La importància d'aquestes tries no és menor. Si tal com diuen els experts les notícies i el seu tractament van formant no solament l'opinió publica, sinó també els estats d'ànim col·lectius... Si les notícies, i la manera com s'expliquen, els debats que generen, que creen, reforcen i escampen creences, prejudicis i emocions, val la pena veure què és el que es considera notícia, i com està tractada. És en el què i en el com on malauradament trobem, ras i curt, certs trets generals: és notícia allò que impacta, allò que crea conflicte, allò que és violent, tot nodrit de criteris de competició i guerra tan profundament arrelats en la nostra cultura. O bé també és notícia allò que desperta llàstima i llàgrimes que no sol acompanyar-se d'explicacions que permetin comprendre les raons i causes profundes del que succeeix. Es presenta com a anècdota, com a fet aïllat. Desperten sentiments que s'esgoten per ells mateixos. D'altra banda no solen ser considerats notícies fets que han requerit esforços sostinguts, sovint invisibles i quotidians de coordinació i solidaritat. Un exemple: la marxa de milers de dones palestines, israelianes, jordanes, musulmanes, cristianes i jueves de totes les edats i races durant uns dies per arribar a la casa de Netanyahu, totes vestides de blanc, per exigir converses de pau. La tasca per organitzar aquesta marxa ha durat un any i mig. Ha estat un espectacle bellíssim, encoratjador, que els mitjans de comunicació habituals han silenciat. Se silencien, es callen, els esforços de molta gent no solament per resistir, sinó per construir alternatives que millorin la vida d'éssers humans atrapats en situacions impossibles. Se'ns mostra la desgràcia i molt poc o gens les raons de fons i el que es fa i es pot fer i com es pot fer. En aquests moments no ens cal veure repetidament més desgràcies, sinó conèixer maneres de col·laborar per millorar la situació. D'altra manera augmenta el sentiment de llàstima, sí, però també d'impotència, de malestar, que pot portar a apagar el televisor. O, encara pitjor, a esperar que arribi algú que posi ordre per fi i ens alliberi del malestar i la impotència. La realitat actual és complexa i dura, però la lectura pública, la interpretació i la comunicació no ajuda, sinó que sembla col·laborar a l'augment del malestar. S'han de mostrar realitats que ajudin a mantenir la confiança, l'esperança i la voluntat de respectar fins al final els drets humans i la dignitat de les persones. Per quan una campanya de notícies esperançadores? Bones notícies?