Tribuna
El caminant i el mur
A hores d'ara encara no és clar l'objectiu d'allò que s'ha anomenat –ignominiosament– com l'“operació diàleg”. La provatura de l'Estat espanyol d'apaivagar l'embranzida independentista s'hauria d'acompanyar de gestos vertaders, no de gesticulació ni de mascarades teatrals de cara a l'escenari internacional. Si el que es pretén de veritat és acostar posicions, s'haurien d'escenificar trobades formals d'alt nivell, que tinguessin per objectiu arribar a un acord perdurable. Tanmateix, les dues posicions semblen irreconciliables, tot i que imaginativament es podrien crear moltes proposicions d'un hipotètic acord (com oferir un referèndum no vinculant, que Catalunya hauria d'acceptar).
Si les forces catalanes no estan disposades a renunciar al referèndum, i les forces de l'Estat es neguen a negociar res que tingui a veure amb el dret a decidir, és prou clar que l'escenari només pot ser el que tenim a hores d'ara. Un diàleg que no és tal sinó més aviat una estratègia política clàssica, que passa per intentar fer quedar l'altre malament, reduir-lo a la caricatura que sempre se n'ha fet, i esperar qui tindrà més força arribat el moment decisiu, que s'acosta. De moment, ja ha quedat clar que tot el que podria oferir el govern de Rajoy són alguns diners, al marge d'una reforma del finançament, i sense cap mena de concessió cultural ni lingüística, ni per descomptat cap reconeixement de Catalunya com a “nació”.
Ara mateix, tenim dues consignes. L'Estat, que diu setmana rere setmana que no es farà cap referèndum, i el govern i el Parlament català, que afirmen de totes les maneres possibles que res no aturarà aquesta iniciativa. ¿Qui s'emportarà el gat al sac? El 9-N de 2014 va ser un gol que l'Estat no s'ha perdonat a si mateix. És possible que ara sí que s'estigui disposat a tot per evitar qualsevol mena d'expressió de sobirania unilateral, per molt pacífica i democràtica que sigui.
Si l'estat s'hi posa en contra de veritat –per la força de les armes, amb detencions i suspensions– no cal ser cap llumenera per preveure que llavors sí que serà difícil, llevat que es redueixi la cosa a una mena de votació clandestina impulsada per voluntaris coratjosos i abnegats (a un 9-N bis, vertaderament de resistència, amb nuls efectes). No hem d'enganyar-nos a nosaltres mateixos; si l'Estat es posa activament a impedir que tot plegat tingui recorregut no hi haurà manera de celebrar les votacions. Qui té el monopoli de la violència té també la clau de la caixa, i és probable que abans d'enviar les forces de seguretat es faci tot el possible per a crear tensions econòmiques a tots els nivells.
L'independentisme no té altra força que la seva retòrica, i la convicció de fons que aquest és també un combat moral. Qui esgrimeix les urnes i obre les portes del diàleg sincer no hauria de tenir por de res en l'Europa dels drets humans i la democràcia. Els partidaris del referèndum pactat veuen a venir aquest escenari, i, temorosos com són, miren d'esquivar el cost polític –i personal– de les conseqüències. Ara mateix sembla que només la “moderació” sobiranista –que hauria de deixar de banda la unilateralitat– pot fer que alguns dels “hereus de la tradició revolucionària” se sumin al festí. La calma possibilista atrau els suposats radicals, més atents a les estratègies de partit que no al destí del país. Llàstima.
Sabem tanmateix que això només és la teoria, la façana que amaga superficialment el problema: Espanya no es pot permetre perdre un territori clau, i Catalunya no es pot permetre continuar dins un estat que només fa que desdibuixar-ne la identitat i esbravar-ne el potencial econòmic. El progressisme de la resta de l'Estat –ni l'internacional– tampoc no dóna suport al projecte, ni per descomptat la majoria dels mitjans que tenim a l'abast en el nostre propi país. La força dels estats s'imposa a tot –i per això en volem un–; i la UE no té instruments per vetllar pels teòrics valors que li donen sentit. L'única sortida potser és comprar amb concessions el reconeixement internacional immediat d'algunes superpotències –la Xina, Rússia, els EUA de Trump…–, que després d'una DUI es posessin de part nostra.
Arribats aquí, ens hem de demanar si vertaderament es vol saltar el mur, i enfrontar-se a la incertesa que acompanya aquest procés que ha deixat obsolets tots els fulls de ruta que s'han plantejat fins ara. L'últim moviment catalanista, una cimera, es torna a adreçar per enèsima vegada a Madrid demanant que se'ns deixi votar. Acordar un referèndum amb un mur és una tasca vana. Ja veurem què passarà quan el mur comenci a tirar-nos les totxanes a damunt.