Innocents 2016

En família de molts ger­mans, orga­nitzàvem, en una car­bo­nera ja en desús, un pes­se­bre que ens sem­blava gegantí, any rere any. Però des de molt petit em negui­te­java el tema de l'assas­si­nat, tan per­vers com inútil, dels “inno­cents”, per part d'un monarca com Hero­des... a qui, en canvi, enga­nya­ven uns turis­tes astròlegs que venien, turis­tes avant la let­tre, de l'Ori­ent. I que en lloc de dòlars, tra­gi­na­ven camells amb or, encens i mirra. Els records per­sis­tei­xen: i cada anys apunto els des­as­tres pro­vo­cats, o per­me­sos, pels poders. La llista d'enguany m'esgar­rifa. Tant que no em fa feliç saber que la com­me­mo­ració d'avui serà, un cop més, el de la llufa ingènua o el del brin­dis amb cava després del dis­curs d'un altre rei, malalt d'amnèsia. (I/o de ganes de prac­ti­car la tàctica de les parau­les edul­co­ra­des i bui­des). Si encara hi som –i si hi ha solu­ci­ons als estralls ja vis­cuts sumats als que anun­cien els nos­tres futuròlegs–, recor­da­rem el 2016 com una de les pàgines més negres de la nos­tra història. Que les imat­ges dels refu­gi­ats no s'esbor­ren, ni l'ascens de l'extrema dreta a l'Europa de la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat.

La bana­lit­zació al nos­tre país de la vida política –i entenc la política com a eina que va néixer per defen­sar allò que és patri­moni de tots ple­gats– augura estralls més greus, esvo­rancs de desi­gual­tats que faran que tot això peti, amb un crac colos­sal, sense que ningú se'n senti res­pon­sa­ble. El Paco Can­del em deia sovint que li feien mal de cor les estadísti­ques quan deien, per exem­ple, que la pobresa extrema havia dis­minuït, aquell any, un 2,9%, sense expli­car quanta i quanta misèria sub­sis­teix, encara. ¿Brin­da­rem feliços la nit de cap d'any?