Feliç plany nou!

La natura / dili­gent ens pro­cura / un objecte / per a cada defecte... El bes­tiar neix, viu i mor accep­tant-la, però els humans, els més ani­ma­lots de tots, volem esti­rar-la tant, la natura, que recor­rem a tota mena d'arti­fi­cis. “Els anys” –diu Horaci a l'Art poètica– “ens por­ten molts de béns i se n'empor­ten molts quan es reti­ren”. Ja hi pots pujar de peus, sobre­tot amb la segona coor­di­nada! Tan­ma­teix, per alguna cosa ens hem inven­tat el terme “repo­sició”, oi? Avui dia, poètiques a part, els anys ens obli­guen a apli­car al cos un munt de ginys impres­cin­di­bles, fins al punt que penso que ser jove és sor­tir de casa sense poder des­cui­dar-te el mòbil o la raqueta men­tre que si ets vellot, vigila de no sor­tir amb tot el que et farà ope­ra­tiu. Bufa, quin fred! No et des­cui­dis el moca­dor de coll ni la gorra (si és que encara no t'has replan­tat l'àtic amb cabells del cla­tell, és clar). Que no ana­ves a un sopar de cap d'any? I què, no et pen­ses posar el que et falta? Deixa estar la den­ta­dura, ja ho veig, que la por­tes! Vull dir l'audiòfon. Mira que després et que­des mirant els altres amb aquells ulls de vaca i fent-t'ho repe­tir tot. Ja lle­giràs bé la carta? On tens les ulle­res? No, aques­tes no, home, que ja no et ser­vei­xen, les pro­gres­si­ves! Això mateix, entre­banca't, tu, ara, i ballem la padrina abans de ballar la conga. Té, la crossa... Les plan­ti­lles, ja t'has posat les plan­ti­lles? I on vas amb aquests Punto Blanco! Val més que et posis els mit­jons com­pres­sius, que després et quei­xaràs de mal de cames tota la mati­nada... I bé, com que no hi ha fusta per tocar, no par­la­rem de les pròtesis de genolls o de malucs, de les bos­ses de dre­natge, ni de les vàlvu­les diver­ses que et fan mirar els cot­xes amb aquell aire tan fami­liar... El cas és que fer-se vell és dur un qua­dern de bitàcola a la but­xaca perquè cada sor­tida de casa és com l'expe­dició del capità Scott a l'Antàrtida. Però, va, tu tira. I oblida't ja del 2016 (Any Pere Quart, per cert). O és que no ha anat prou bé? El 2017 ens durà, segur, molèsties noves, i no pas aque­lles del Bes­ti­ari del poeta. Què dius que deia? Que si a les fos­ques ja no piquen les mos­ques, hi ha els mos­quits que tre­ba­llen de nits? Ai, senyor, però si això és l'evan­geli del benes­tar...! La cadira / si encara no s'albira, / a l'horitzó / tens, ja, el cami­na­dor...