Sortides

Prenc un cafè en les cadires exteriors d'un bar situat davant l'entrada d'un bingo. Dic bingo perquè va començar sent-ho, però he sentit dir que últimament el local ha eixamplat l'oferta de jocs i apostes. Miro la gent que hi entra. Ho fa sense donar-hi importància, com si entressin a l'oficina d'un banc o a un estanc. En el quiosc de més amunt, on habitualment compro el diari, els homes fan el mateix posat lliure d'emocions i d'interès quan adquireixen una revista porno. L'adquireixen com si fos un suplement de La Vanguardia o com si la volguessin per a un amic que no ha pogut venir perquè està malalt. La majoria dels que entren al bingo són, però, dones, soles o en grupets. La naturalitat és superior: com quan compren l'Hola!, sense subterfugis ni fingiments. Observo també com els clients surten. Alguns deuen haver guanyat; uns altres, perdut, i uns altres, fet les paus, però la cara és la mateixa. Cap exteriorització d'alegria o de tristesa, com si tots haguessin tingut la mateixa sort. Per dir que una persona fa cara impàvida es diu que fa cara de pòquer. No sé si al bingo aquest es juga al pòquer però els símptomes facials són els descrits.

Aquest bingo havia estat un cine d'estrena que oferia els programes més selectes de la ciutat. Des del punt d'observació on em trobo ara, l'espectacle humà era idèntic. Tant era que la pel·lícula fos de l'oest, com de gàngsters, com d'amor o com Els Deu Manaments. Els espectadors en sortien com si ho fessin de missa o de casa seva. Recordo que en Jaume Picas va comentar una pel·lícula musical dient que era tan bona que sorties del cine amb ganes de ballar. En Jaume Picas devia ser ballador. El públic del cine de què parlo sortia més aviat arrossegant els peus. Si de cas feien cara de pensar: “A veure si la de la setmana que ve ens agrada més.” La de la setmana que ve produïa els mateixos efectes.

Un cop vaig haver d'esperar uns amics a la sortida de l'Ermitage de Sant Petersburg. Vaig pensar en el bingo i en el cine de prop de casa. Tots els sortints anaven uniformats de cara: cara de cansats i no poder dir fava. No en vaig veure cap que levités, acte de suspensió del cos i de l'ànima que aquell museu, com tants al món, afavoreix. Res: com si haguessin vist una col·lecció de fulls de calendari o unes mostres de papers d'empaperar. Diuen que els museus, com les biblioteques, formen els esperits, que atenuen l'aparició de personatges indesitjables. Veient alguns dels que ens governen o fan la llesca en tants àmbits penses que o no van a museus o que els efectes beneficiosos són, en general, a llarg termini i volen paciència. Pago el cafè, i aquell senyor que ha sortit desficiat a fumar té l'aire d'haver vist tots els impressionistes del museu rus.