ANC, ara sí que és l'hora

Això que entre tots ple­gats en diem “el procés” va començar, cal recor­dar-ho, com una reacció del poble a la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal que anul·lava la volun­tat dels cata­lans. Una decisió sobi­rana presa a les urnes. Algú pot recor­dar què van dero­gar aquells qua­tre jut­ges de l'Esta­tut apro­vat per una àmplia majo­ria par­la­mentària? Ningú. Però oi que tot­hom –excepte els de sem­pre– con­serva viu el sen­ti­ment d'humi­li­ació? Els nos­tres polítics s'havien abai­xat els pan­ta­lons davant d'un Zapa­tero sense paraula; en Guerra ens va pas­sar el ribot i se'n va van­tar; el PP va reco­llir fir­mes en con­tra d'una volun­tat legi­ti­mada a les urnes, i la soci­e­tat espa­nyola o bé va riure o bé va callar. La indig­nació es va cui­nar sola –sense polítics pel mig– i va escla­tar l'11 de setem­bre del 2012.

El procés ha tras­to­cat l'statu quo i ha reben­tat tot­hom que se li ha posat al davant, fins que la soci­e­tat civil n'ha cedit el con­trol als polítics, tot sigui dit, perquè tocava fer-ho. Hem tin­gut la immensa sort que dues for­ces antagòniques que llui­ten, para­do­xal­ment, pel mateix espai polític, s'hagin posat d'acord per crear un par­tit que és l'eix cen­tral de l'inde­pen­den­tisme al Par­la­ment, Junts pel Sí; i que mal­grat tom­ba­re­lles diver­ses la CUP s'avin­gui a entrar en el joc. Hem tin­gut la immensa sort que un pre­si­dent s'hagi sacri­fi­cat pel país i que el relleu sigui una per­sona amb una capa­ci­tat política excep­ci­o­nal i amb espe­rit indes­truc­ti­ble, que garan­teix que arri­ba­rem fins al final.

Ja fa mesos que estem en ple compte enrere però els nos­tres polítics s'han dis­tret. És la mateixa sen­sació que expe­ri­men­ten els segui­dors més pati­dors del Barça quan els blau­grana per­den al seu camp 0-2, que­den 35 minuts per al final i els cata­lans fan ron­dos inter­mi­na­bles a la línia de mit­jos, sense ni tan sols acos­tar-se a por­te­ria, com si ells fos­sin els que gua­nyen per gole­jada.

A hores d'ara no és gens clar que gua­nya­rem un referèndum per la inde­pendència de Cata­lu­nya, acor­dat o no, amb prou par­ti­ci­pació i de manera prou àmplia perquè el resul­tat sigui inqüesti­o­na­ble. Fins i tot les enques­tes cor­ro­bo­ren que no anem bé, cosa que ens hau­ria de posar alerta. I men­tres­tant, què fan els nos­tres polítics? Enfan­gar-se en la retòrica que cal ampliar la base inde­pen­den­tista i, ara, obrir el meló d'un debat suc­ces­sori que és risi­ble, que no ens cal, que ens dis­treu. Fins i tot el debat dels pres­su­pos­tos ha pas­sat a un segon pla. Però és que s'han begut l'ente­ni­ment? No s'ado­nen que estem davant d'una opor­tu­ni­tat excep­ci­o­nal i que no n'hi haurà cap més en gene­ra­ci­ons? No veuen que estem davant d'un canvi que ho regi­rarà tot: l'eix dreta/esquerra, la lògica patro­nal/sin­di­cats...? No només Cata­lu­nya, el món sen­cer es troba a les por­tes d'un canvi de para­digma que escom­brarà velles estruc­tu­res i can­viarà la con­cepció que tenim de cer­tes coses. De fet, ja és així. Els atacs inte­gris­tes a Europa, a Jeru­sa­lem, són un nou tipus de guerra que modi­fica el con­cepte de segu­re­tat. El canvi climàtic no és una teo­ria, és una rea­li­tat que ens tras­toca la quo­ti­di­a­ni­tat. I hi podríem afe­gir mol­tes més coses: la inno­vació tec­nològica, l'enve­lli­ment de la població, les migra­ci­ons mas­si­ves...

Davant de tot això, res­ta­rem una auto­no­mia sot­mesa a un estat ine­fi­ci­ent, de matriu cor­rupta, d'estruc­tura feu­dal; o serem un dels estats cap­da­van­ters d'Europa? La tria és a les nos­tres mans.

Què ente­nem per eixam­plar la base sobi­ra­nista? Que els comuns accep­tin un referèndum? Perquè els diri­gents del par­tit, no pas una part de la militància, no són inde­pen­den­tis­tes! Amb qui, real­ment, hem d'interac­tuar? Amb els diri­gents o amb les seves bases? La clau de la majo­ria, del sí, és el poble, no els diri­gents dels par­tits. Per tant, deixe'm-nos de jocs i anem de cara a bar­raca. Els par­tits, els mit­jans, la soci­e­tat civil orga­nit­zada –i la desor­ga­nit­zada que vul­gui i pugui sumar-s'hi– han d'expli­car amb argu­ments pla­ners per què neces­si­tem ser inde­pen­dents. En què ens bene­fi­ciarà la inde­pendència. Temes no ens en fal­ten: l'atur, les pen­si­ons, la cre­ació d'infra­es­truc­tu­res, la defensa de la llen­gua i la cul­tura...

No con­ven­ce­rem ningú dient, només, que amb la inde­pendència viu­rem millor; hem d'expli­car per què i com hi arri­ba­rem i, si podem, quan hi arri­ba­rem. I s'ha d'expli­car sense par­ti­dis­mes. I no hem de per­dre el temps donant argu­ments a per­so­nes que sabem posi­ti­va­ment que no con­ven­ce­rem mai. Ara cada vot és or. Això ho han d'expli­car els polítics, però sobre­tot s'ho han d'expli­car uns ciu­ta­dans als altres; n'han de par­lar els veïns, les famílies... Ara sí que és l'hora de l'ANC, i d'Òmnium, i del CCN i de Gent de la Terra i de totes aque­lles enti­tats, empre­ses i per­so­nes que tenen les idees clares i les mans lliu­res d'interes­sos polítics.