Soc de l'oest

Et diuen que fa trenta dies que el sol s'amaga rere una capa de boira espessa i per­sis­tent, i no t'estra­nya, perquè ja saps que el clima és sever a la plana de Lleida: a l'hivern, el fred és autèntic i a l'estiu, la calor també. El temps és bas­tant com la seva gent: sense romanços, de debò. I t'atan­ses –feia dies que no hi ana­ves– a les Ter­res de Ponent i cons­ta­tes que de nou la boira ho tapa gai­rebé tot, que el fred se't fot al cos i t'unei­xes a la causa civil del moment: dema­nes als déus que surti el sol. I, com per art de màgia, l'astre es fa notar i apa­reix amb ale­gria. Ja era hora.

Si hi heu nas­cut o hi heu estat, segur que deveu haver notat els trets dife­ren­ci­als d'aquests pobles i ciu­tats, com són les tra­di­ci­ons i les fes­tes, la gas­tro­no­mia local, el caràcter de la gent. En els últims anys s'ha popu­la­rit­zat una cançó, gai­rebé un himne no ofi­cial d'aques­tes ter­res, que dibuixa el tarannà, que pinta un retrat for­mi­da­ble de la gent i el pai­satge de les comar­ques llei­da­ta­nes: Soc de l'oest. I diu així: “M'he criat entre page­sos i car­rin­clons / homes que s'afer­ren a les seves tra­di­ci­ons / gent de terra, gent de foc / en una fron­tera on la men­tida no hi té lloc / on es cre­uen els camins dels odis i els ran­cors / i els des­tins de les naci­ons. / Som de l'oest de Cata­lu­nya / la terra on es pon el sol / més enllà de les mun­ta­nyes / entre les valls i els aigua­molls.” Podeu seguir lle­gint la lle­tra, però us animo que con­ti­nueu la lec­tura amb la música a tot drap, tro­ba­reu dife­rents ver­si­ons de la cançó de Lo Par­dal Roquer... Segueix així: “On la boti­farra encara es fa de ceba i sang / i la bota plena fa el camí del via­nant / per indrets de pedra i fang / on el blau del cel és tot el que tenim de mar / pen­jat en l'horitzó un estel bri­llarà / enmig de la nit si el cel és clar. / Som de l'oest de Cata­lu­nya / la terra on es pon el sol / més enllà de les mun­ta­nyes / entre les valls i els aigua­molls.” Cer­ta­ment, lle­tres tan maques i tan rodo­nes sur­ten de tant en tant, com un mira­cle. Acaba així: “Rega­dius, hor­tes i ter­res de secà / pluja quan Déu vol i tem­pesta sobre el pla / i la boira cobrint la vall / històries con­ta­des a la vora de la llar / quan la nit és llarga i les hores cal matar / espe­rant l'endemà. / Som de l'oest de Cata­lu­nya / la terra on es pon el sol / més enllà de les mun­ta­nyes / entre les valls i els aigua­molls.”

Tots els ter­ri­to­ris neces­si­ten empenta i auto­es­tima, i a les Ter­res de Lleida, a l'oest de Cata­lu­nya, els que hi viuen o hi tenim el cor sabem que cal posar-hi un plus, una mica més de tena­ci­tat, un bocí més d'entu­si­asme i de passió, perquè surti el sol cada dia, perquè a banda de la boira mete­o­rològica, també hem d'espol­sar la boira metafòrica del cen­tra­lisme, d'inèrcies i injustícies cro­ni­fi­ca­des i, així, tom­bar l'statu quo, perquè cal empren­dre ini­ci­a­ti­ves, cal cons­truir-hi futur, perquè, no ho obli­dem mai, sense la pros­pe­ri­tat de la gent i els pobles de Lleida mai serem un país just, equi­li­brat i pròsper.