Caputxines

Hi que­da­ven tres mon­ges al mones­tir de l'Anun­ci­ació, a la pujada del Rei Martí, afron­tant amb la basílica de Sant Feliu. Aque­lla paret llarga... llarga que hom troba quan intenta entrar a Girona per Sota­por­tes. I cap a finals de l'any pas­sat va morir-ne una, reli­gi­osa d'edat avançada que era qui por­tava els afers dels quals –vul­gues o no– el mones­tir havia de tenir cura. I com és cos­tum en aquell orde con­tem­pla­tiu, el seu decés ha estat poc cone­gut. De fet, les mon­ges són en aquell indret des de 1637, i la dis­creció i el silenci les ha acom­pa­nyat sem­pre, com a fons impres­cin­di­ble per a una vida d'oració i reco­lli­ment. En el curs de la història han sofert exclaus­tra­ments, en la guerra de Suc­cessió (1710), en la guerra del Francès (l809) i en la Guerra Civil (1936), però sem­pre han tor­nat, mal­grat que els assal­ta­ments soferts en aquesta dar­rera guerra pro­vo­ca­ren lamen­ta­ble­ment la pèrdua d'arxius i la bibli­o­teca.

El mones­tir ocupa el que podríem con­si­de­rar tota una illa immo­biliària, al cor del barri vell. Una superfície enorme dona estada actu­al­ment a dues mon­ges, envol­ta­des d'una aus­te­ri­tat i pobresa de mit­jans abso­luta. Però no neces­si­ten més. En tenen prou amb les “eines” espi­ri­tu­als que les con­for­ten. Recordo que mossèn Modest Prats va haver d'entrar al con­vent per admi­nis­trar els últims sagra­ments a una altra monja mori­bunda. Era una de les poques oca­si­ons en què una per­sona externa –ni que fos sacer­dot– podia acce­dir-hi. Després ens comen­tava que va que­dar corprès per l'extrema aus­te­ri­tat de l'inte­rior, que les por­tava a no adme­tre-hi res que fos acces­sori o inne­ces­sari. Les poques bom­be­tes exis­tents pen­ja­ven direc­ta­ment del fil elèctric, sense pàmpol. Un detall.

Dar­rere els murs d'aquell con­vent exis­tien unes dependències que les mon­ges apro­fi­ta­ven per ren­tar-hi la roba i guar­dar-hi lle­nya. Eren els ano­me­nats “Banys Àrabs”, peça clau i d'orgull per a la ciu­tat. L'any 1929, després de mol­tes ges­ti­ons, amb l'empenta de Josep Puig i Cada­falch, es va cedir a l'ús públic aquell espai. Sem­pre s'ha expli­cat que els Banys Àrabs es varen sal­var perquè les mon­ges, en tota la seva història, mai tin­gue­ren recur­sos per fer-hi obres per adap­tar-los a una nova uti­li­tat, i així es con­ser­va­ren gai­rebé intac­tes.

Anys enrere, un inter­canvi de feli­ci­ta­ci­ons nada­len­ques entre el lla­vors alcalde, Joa­quim Nadal, i la mare aba­dessa, Antònia Mira­vent, volia ser­vir a l'Ajun­ta­ment per interes­sar-se per l'adqui­sició del lloc. La mare aba­dessa no va tenir dubte: va con­tes­tar que si algun dia mar­xa­ven de Girona, ja hi “hau­ria algú que apa­ga­ria el llum”. Així tallava tota expec­ta­tiva.

Ara hi que­den dues mon­ges, d'edat molt avançada... i el destí d'aquell enorme con­vent és incert.