Eduard Bartolí

Aquesta set­mana ha fet deu anys de la mort del gran Edu­ard Bar­tolí, per­so­natge entra­nya­ble molt cone­gut a Figue­res i força més enllà; hi vaig tenir una bella, gran amis­tat i l'ani­ver­sari no el puc pas­sar sense dedi­car-li un record. Quan ja estava molt deli­cat de salut, l'anava a veure a casa seva quasi cada dia. Era a la tarda ves­pre en sor­tir de la feina, i la tro­bada em repre­sen­tava una mena d'exor­cisme con­tra allò que havia prac­ti­cat durant tota la jor­nada labo­ral. Allà a casa seva, entre lli­bres, revis­tes, àlbums, reta­lla­bles i ginys diver­sos, parlàvem de tot a par­tir d'un pri­mer tema qual­se­vol, que produïa de seguida quan­ti­tat de perifèrics. Quan venia la també gran amiga Carme Cas­telló, cantàvem; amb l'Emília Pla par­la­ven de sar­da­nes; quan coin­cidíem amb la Nuri Trias o en Josep Maria Cor­tada la cosa anava de tea­tre i l'Edu­ard ens reci­tava llargs frag­ments d'algu­nes de les més de noranta obres en què havia actuat. A casa seva, a més de tots els cos­sos geomètrics, hi vaig veure el pri­mer dode­ca­e­dre estel·lat, una fràgil mera­ve­lla, una joia de car­to­lina que havia acon­se­guit cons­truir amb paciència i savi­esa, seguint el lli­bre De Divina Pro­por­ti­one, de Luca Paci­oli, amb dibui­xos del gran Leo­nardo. Un dia li vaig dir que ell era el nos­tre Leo­nardo de l'Empordà. Li va fer gràcia, però hi afe­gia: el Leo­nardo des­co­ne­gut... I en això sí que tenia raó, perquè l'Edu­ard Bar­tolí ha sigut un autèntic geni des­a­pro­fi­tat, un per­so­natge excep­ci­o­nal i sobre­tot un excel·lent amic com pocs se'n tro­ben avui dia. Vaig tenir la sort de tro­bar i trac­tar un geni que ja ha pas­sat a la immor­ta­li­tat i, per tant, ja puc apli­car-li la mítica que cal­gui i ano­me­nar-lo el nos­tre par­ti­cu­lar Edo­ardo da Vinci.

Li interes­sava abso­lu­ta­ment tot: tea­tre, poe­sia, escul­tura, dibuix, dis­seny, pin­tura, música, cinema, arqui­tec­tura, política, lite­ra­tura... Era un curiós còsmic, un neguitós de l'apren­dre i el saber. Quan es posà defi­ni­ti­va­ment greu, vaig començar a escriure-li una llarga carta que li vaig enviar de jus­tesa: la seva filla Mar­ga­rita em digué que l'havia rebut i lle­git pre­ci­sa­ment el dia abans del tro­pell que el va por­tar a l'hos­pi­tal, ja en estat de coma irre­ver­si­ble. Abans-d'ahir a Figue­res el vam home­nat­jar, som molts els qui l'enyo­rem perquè per­so­nes com l'Edu­ard Bar­tolí mar­quen un temps, un espai, i res­ten vives per sem­pre en el record i l'esti­mació.