Ho diu el mestre Fabra: insòlit vol dir no acostumat, extraordinari. I així o això és el meu amic Lluís Mateu, que, ves per on, titula amb aquest adjectiu en plural el seu últim llibre, presentat a Salt. Ja em perdonarà que ho digui aquí, però insòlit ja m’ho semblà quan vaig viure amb ell els vint mesos de mili “voluntària” a Girona (juliol 1964-febrer 1966), dels quals allò que més recordo és que les hores i els dies passaven molt lentament, com als hospitals amb el gota a gota. Per sort el tracte no es va acabar a la caserna: vam cantar plegats cançons de Donovan i d’Els Quatre Gats a La Pastera de Salt (temps heroics amb l’espasa del Dàmocles espanyolista penjada sobre el cap), em va fer la portada del primer llibre, il·lustrà (1998) amb aquarel·les cinquanta reportatges a Presència sobre menjar i beure, he estat a casa seva i al seu “pensatori”; la nostra amistat és encara una brasa de foc viu sota la cendra del temps.

És per això que m’alegra que l’activitat i bellugor no se li estronquin. Aquest llibre acabat de sortir és òptima prova de creativitat, on xarbota el seu allargassat pensar i actuar: el personatge de la Mirona, que en Lluís s’inventa, retrata i defineix el real i tangible personatge que és ell mateix. Quan t’ensenya un quadre, una aquarel·la, una escultura, és impossible que no engegui a l’instant un comentari, un acudit, un dardell, un pensament sobre allò que es veu i allò que ell en diu. I sempre amb comentaris enginyosos i molt sovint divertits; és un dels trets més característics que mostra la seva manera de ser i actuar. No falla mai. Com totes les persones que tenen un món interior vast i fèrtil, té a dins la llavor de la felicitat que el fa viure, i de quina manera. El plaer sol dependre de factors externs i, en general, és passatger. La felicitat, però (la ben entesa, ep!), no depèn de res exterior i és molt més satisfactòria i estable. Ho sap tothom que el coneix: el nostre amic és un artista, tot i que el gran Josep Pla es mofa d’aquesta atribució quan escriu: “La veritat és que la paraula artista s’ha arribat a aplicar a tota una col·lecció de monstruositats: a una estrella del cinema, a l’equilibrista de la corda fluixa, a un predicador o a un baríton vingut a menys.” C’est pas le cas.