El bisbe Jaume

Entre Nadal i Cap d'Any, en con­cret el dijous 29 de desem­bre, vaig assis­tir al comiat del bisbe Jaume Cam­pro­don. La cate­dral de Girona va aco­llir unes cinc-cen­tes per­so­nes. Onze bis­bes i l'abat de Mont­ser­rat i molts i molts cape­llans de Girona i de les altres diòcesis de Cata­lu­nya. Feia temps que no assis­tia a una cerimònia reli­gi­osa a la cate­dral. Vaig recor­dar aquells anys de semi­na­rista en què amb sota­nes i fai­xes ver­me­lles o bla­ves cele­bra­ven les fes­tes impor­tants a la cate­dral. Mol­tes inter­mi­na­bles. I recordo el fred de peus que hi passàvem. Per cert, el dia 29 també vaig sen­tir aque­lla fred. Les pedres cen­tenàries i humi­des con­ti­nu­a­ven allà.

La missa i l'homi­lia van ser sen­zi­lles i sense cap panegíric per al bisbe Jaume, tal com ell va dei­xar escrit. Aquesta crònica tam­poc ho vol ser. Sen­zi­lla­ment vull fer esment del meu reco­nei­xe­ment vers aque­lla per­sona que en els moments difícils i com­pli­cats de dei­xar d'exer­cir com a capellà no em va trac­tar ni com a rene­gat ni com a pobre des­gra­ciat. Em va trac­tar com a per­sona. Per això avui li ho vull agrair. Estic segur que d'altres que es varen tro­bar en la mateixa situ­ació també podran dir el mateix.

El bisbe Jaume no sé si va ser un gran bisbe o un bon bisbe, però sí que puc dir que va ser un bisbe bo. I això en el món que ens toca viure vol dir molt.

Després del bisbe Jubany, més teòleg i lega­lista, el bisbe Jaume va ser aque­lla per­sona aco­lli­dora, humana, humil i que escol­tava. Tot això pen­sava men­tre els meus ulls s'alçaven vers les impo­nents i majestàtiques colum­nes i volta de la cate­dral.

El bisbe Jaume el pri­mer que va fer en arri­bar a Girona va ser anar a viure en un pis de llo­guer a la Gran Via. Fins lla­vors tots havien vis­cut al Palau Epis­co­pal. És sig­ni­fi­ca­tiu. També és sig­ni­fi­ca­tiu que donés les seves des­pu­lles a la ciència. I perquè es pogués enten­dre, el bisbe Jaume Cam­pro­don va dei­xar dit en el seu tes­ta­ment: “Si a algú li sorprèn la decisió presa, sapi­gueu que ho he deci­dit com a apor­tació a la soci­e­tat, de la qual he rebut tant, i com a gest de comunió amb el pa par­tit i com­par­tit en la taula de l'euca­ris­tia.”

Com he dit, el tracte que hi vaig tenir va ser sem­pre d'aco­llida. Només esme­na­ria una cosa. Entre els anys 72 o 73 (no ho recordo exac­ta­ment) vaig ser con­dem­nat pel Tri­bu­nal d'Ordre Públic (TOP) a 30 dies de presó o a pagar 25.000 pes­se­tes. La con­demna era per un sermó a l'església del Mer­ca­dal. Jo no volia ni podia pagar les 25.000 pes­se­tes. Pre­fe­ria anar a la presó. Ales­ho­res, el bisbe Jaume va pagar les 25.000 pes­se­tes.

Avui des d'aques­tes rat­lles el recordo amb afecte i reco­nei­xe­ment.

En sor­tir de la cate­dral, en Món Marqués, que estàvem junts, em va dir: “A veure si en fas un arti­cle.” Vaig dir-li que no sabria com posar-m'hi. Però aquí el teniu. He escrit allò que m'ha dic­tat el cap i el cor. Segu­ra­ment més el cor que el cap.