Tribuna
Cap on anem?
La premsa britànica primer i després la de la resta del món s'han fet ressò de la insòlita trobada entre dues joves amigues. La Zara, que viu a Birmingham, i la Lucy, de Newcastle, tenien ganes de quedar un dia i van estar donant voltes sobre on quedar fins que van decidir que, per motius econòmics, el millor era trobar-se a prop de dos mil quilòmetres de casa seva. En principi, tenien previst que una de les dues fes en tren el recorregut de 320 quilòmetres que separa les dues ciutats angleses, però finalment van canviar de plans després de fer números i d'arribar a la conclusió que el bitllet de tren sortia més car que els vols d'anada i tornada de totes dues fins a Màlaga en una companyia de baix cost.
Aquesta curiosa història, com totes, es pot explicar de moltes maneres. Efectivament, el bitllet de tren de Newcastle a Birmingham val gairebé 120 euros i, aprofitant unes ofertes d'última hora, les protagonistes d'aquesta història en van pagar 85 en total pels passatges d'avió, però haurien tingut l'opció d'agafar un autobús per poc més de 50 euros. No ho van fer perquè el viatge de més de cinc hores és llarg i, segons van dir, es fa molt pesat. Motius de pes? En tot cas, hi havia una alternativa, que no era quedar-se a casa, per no haver de sortir d'Anglaterra.
En tot cas, a la Gran Bretanya aquesta història, i un munt de semblants que han aparegut després que aquesta es fes pública, ha reobert el debat sobre el preu i la qualitat del transport ferroviari. Això també podria passar aquí. Però a tot plegat, i més enllà del cost del ferrocarril a cada lloc, ens pot fer pensar en com s'han capgirat les coses en poc temps: els preus dels serveis bàsics –com pot ser el transport que ens porta a treballar– no paren de créixer mentre que cada cop és més fàcil accedir a serveis i productes per omplir el nostre temps d'oci –com els bitllets d'avió a les destinacions més turístiques.
Com passa sovint, estem davant d'una moneda que té dues cares. La multiplicació de les ofertes low cost ha universalitzat la possibilitat de fer turisme i, en general, la política de preus baixos ha fet accessible a la gran majoria moltíssimes opcions d'oci. Però tot té un preu. O més d'un. Per exemple, des d'un punt de vista mediambiental ja fa temps que es denuncia la insostenibilitat del creixement del transport aeri i, per una altra banda, com a model econòmic la dependència d'un turisme intensiu obligat a assolir determinats percentatges d'ocupació entra en l'espiral de la subhasta a la baixa del last minute.
cal no oblidar que la capacitat de crear tendència que tenen les companyies que lideren els diferents sectors ha estat possible gràcies a un creixement que, en el cas concret del transport aeri, ha estat alimentat per les subvencions i les ajudes públiques. És veritat que la crisi i les regles de la competència que ha imposat Europa han anat corregint aquesta situació, però mentrestant aquestes companyies han tingut les condicions ideals per fer saltar pels aires el model del negoci tradicional del sector i, el que és més important, els hàbits dels passatgers. S'ha passat de facilitar la mobilitat a convertir-la en gairebé compulsiva.
I encara fent servir com a exemple el cas del transport aeri i la repercussió en el turisme, podem observar que la subordinació a un model basat en el volum no permet aplicar polítiques correctores pel pànic al fet que tingui efectes sobre el creixement. Per això tots el plans per actuar sobre l'oferta turística han quedat aturats, o a mig camí, excessivament pendents de la demanda. I a dalt de tot de la piràmide dels despropòsits se situa la incapacitat d'aplicar polítiques, per exemple en l'àmbit fiscal, que generin ingressos prou importants de tot aquest tipus d'activitats per finançar una part de les qüestions bàsiques per fer-les, aquestes sí, veritablement universals i accessibles. I per seguir amb el mateix exemple, això s'hauria de notar en qüestions com el transport públic.
Passa això mateix en altres sectors? Sí. Cada un podria fer la seva llista, però només cal fer un cop d'ull als pressupostos públics per veure les dificultats que hi ha per finançar els serveis a la dependència o per no incrementar el preu de l'ensenyament de segon cicle universitari per als joves i les famílies mentre continua la inèrcia de finançar serveis no essencials. L'estat del benestar ha de reorientar les seves prioritats per ser sostenible econòmicament i moralment.