Leonard Cohen

Hidra, en plena mar Egea entre el golf Sarònic i l'Argòlida. Agost de 1987: 42 graus a l'ombra. Enfilo illa amunt, dar­rere meu la rada, tot res­se­guint un petit camí que mena a l'antic poble de Kiafa –topònim que ens revela el seu pro­ba­ble ori­gen albanès i mira­dor pri­vi­le­giat en direcció a la badia–. En el meu record, remot en la distància, l'impo­nent bar­ranc que talla en dos l'oro­gra­fia i el blanc espe­cu­lar de dese­nes de peti­tes llars tra­di­ci­o­nals.

Viatge i memòria: recor­dar és com mirar a través del marc d'una fines­tra. I va ser a través d'una fines­tra –diuen– que Mari­anne Ihlen va con­tem­plar a la mateixa Hidra un ocell que va esde­ve­nir el pro­ta­go­nista metafòric d'una de les cançons canòniques de Leo­nard Cohen: Bird on the Wire. Grècia, en l'escala de valors del can­tau­tor de Mont-real, ocu­pava un lloc cen­tral: “Quan vaig arri­bar a Grècia em vaig tro­bar càlid per pri­mer cop a la vida.” L'entenc bé. Ara, farà trenta anys, jo hi vaig des­co­brir un matís par­ti­cu­lar i únic de la llum medi­terrània.

Cohen és una part de la meva bio­gra­fia. Diuen que tots tenim una banda sonora: algu­nes de les seves cançons for­men part del meu espe­rit poètic. No puc dei­xar de pen­sar pas en alguna de les dar­re­res com­po­si­ci­ons, per exem­ple, la sub­til Ale­xan­dra Lea­ving, en home­natge a Kava­fis entorn del seu cre­pus­cu­lar Els déus aban­do­nen Antoni. En aquest sen­tit, és la seva una veu que t'embol­ca­lla com un vellut por­pra en el color. Una veu que troba en la iro­nia el con­tra­punt –just i neces­sari– a la tragèdia d'exis­tir.

En una època on pre­do­mina la pressa –el temps és or, i ara més que mai– i la fútil bana­li­tat, el seu cant és un refugi. Però ja ho era abans, quan vaig tro­bar con­sol en l'expressió: “Bé, no hi fa res, som llet­jos però nosal­tres tenim la música” a l'enco­mi­a­ble Chel­sea Hotel. De fet, sem­pre he cre­gut que Cohen era un home que va emprar el seu cant com una sort de lle­ta­nia. Els seus con­certs –la seva poe­sia– eren la posada en escena d'una litúrgia on es cre­ava una estra­nya síntesi fins al punt de fer veri­tat el pen­sa­ment de The­o­dor Adorno, en què la música era la metafísica de l'art.

Ara el vell poeta de veu greu s'ha reu­nit amb Mari­anne Ihlen, com­pa­nya de ven­tu­res a l'Hidra de la dècada dels sei­xanta, tras­pas­sada just el pas­sat mes de juliol. Quin és el destí de l'Eros un cop aquest es fon en l'oceà del temps? En qual­se­vol cas, poc abans de morir ella, Cohen li va adreçar una emo­tiva carta plena d'intuïció res­pecte al seu destí imme­diat: “Mari­anne, hem arri­bat a aquest moment en què som tan vells que els nos­tres cos­sos s'estan des­in­te­grant; penso que et seguiré ben aviat.” És la vida un viatge enlloc. Tot­hom ho sap.