Tirant milles

A Enric Millo, que té una gran des­tresa oratòria, ens havíem acos­tu­mat a sen­tir-lo en inter­ven­ci­ons com a por­ta­veu del Par­tit Popu­lar amb tot el que això desprèn de con­no­ta­ci­ons ideològiques, però també sociològiques: ara diu que el con­flicte és entre els governs de Cata­lu­nya i Espa­nya i no entre cata­lans i espa­nyols, però mai li hem sen­tit cap acte de con­trició per les bar­ra­bas­sa­des que els seus han escam­pat sobre Cata­lu­nya i els cata­lans arreu de l'Estat per crear un estat d'opinió hos­til vers nosal­tres, que ha fet forat allí i aquí. El seu par­tit i el seu govern han virat ara cap una acti­tud de diàleg que podríem qua­li­fi­car de rocosa cor­te­sia: for­mes con­tin­gu­des, mà estesa i immo­bi­li­tat abso­luta. I ell, meri­tori dele­gat gover­na­men­tal a Cata­lu­nya, ha esde­vin­gut ambai­xa­dor d'aquest nou estil que et dóna la mà però et deixa la teva glaçada.

En l'entre­vista que El Punt Avui publi­cava ahir, Millo afirma que por­tarà pro­pos­tes del govern espa­nyol per a evi­tar el que qua­li­fica de col·lisió, però del con­junt de les seves res­pos­tes no se'n desprèn cap indici que ens per­meti creure-ho: ni reti­rar denúncies, ni per­me­tre cap referèndum, ni accep­tar la sobi­ra­nia del Par­la­ment de Cata­lu­nya. Quina pro­posta pot fer Espa­nya que satis­faci la majo­ria abso­luta favo­ra­ble a l'auto­de­ter­mi­nació i a la majo­ria sim­ple que vol la inde­pendència? Tenim poques ganes de millos i mol­tes de tirar milles.