Jo acuso

El balanç final del pro­grama Jo pre­gunto, un nou arte­facte que s'ha empes­cat TV3 per lluir entre­vis­tes més entre­tin­gu­des, par­ti­ci­pa­ti­ves i interes­sants, és posi­tiu. Així ho han dei­xat clar la majo­ria dels ana­lis­tes que es dedi­quen a la carn i a la gra­e­lla. L'expe­ri­ment, doncs, ha fun­ci­o­nat, cal feli­ci­tar-ne els inven­tors, i ara cal millo­rar-lo. Òbvi­a­ment, qui l'ha d'ajus­tar –perquè a Cata­lu­nya només afi­nen els músics i els fis­cals– són els matei­xos que l'han dis­se­nyat, però, posats a par­ti­ci­par, qui més qui menys ja ha asse­nya­lat els pecats del car­de­nal. Cal dir, en pri­mer lloc, que quan els ciu­ta­dans selec­ci­o­nats tenen o han tin­gut un càrrec o són mem­bres d'una con­fra­ria interes­sada ho hau­rien de dir ells matei­xos. Per hon­ra­desa i per acla­rir-se. Si un mes­tre ha estat el can­di­dat d'Ini­ci­a­tiva a l'alcal­dia de la seva ciu­tat, el fet no és anecdòtic i s'ha de saber. Igual­ment, és cert que calen par­ti­ci­pants punyents i moti­vats, no ensa­bo­na­dors, però el Jo pre­gunto no pot aca­bar con­ver­tit en un Jo acuso, perquè tam­poc la soci­e­tat és així. Final­ment i per anar aca­bant, inter­ven­ci­ons de qua­tre minuts no són pre­gun­tes: són exhi­bi­ci­ons. Exces­si­ves. Allò de “qué hay de lo mío” no repre­senta necessària­ment l'interès gene­ral. No són refle­xi­ons par­ti­dis­tes, aques­tes. N'hi ha que així ho cre­uen i afir­men que, al remat, “el pre­si­dent no va que­dar tan mala­ment”. S'equi­vo­quen. Més que el lluïment del per­so­natge, que ja s'ho farà, calia aten­dre inter­ro­gants legítims i pre­o­cu­pa­ci­ons lògiques.