Els arguments i les navalles

Dimarts passat, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva, tres polítics catalans amb ideologies diferents però amb un objectiu comú, van anar al Parlament Europeu per donar explicacions de per què una part important de la societat catalana vol ser consultada sobre el seu futur polític. Com de costum, la millor campanya de propaganda d'aquest acte, organitzat per tres eurodiputats catalans, no la va fer el govern de Catalunya, sinó el d'Espanya i, si ho afinem més –sense que hi intervingui la fiscalia– el Partit Popular.

Un cop més, Espanya –com a concepte, que una cosa és Espanya i una altra de ben diferent els espanyols– va sortir a patolls perquè uns polítics volien explicar els seus arguments en una seu democràtica. El cap de files del PP espanyol va enviar sengles cartes a tots els seus correligionaris pregant-los que fessin boicot a l'acte.

Durant la conferència, el president Puigdemont va fer una anàlisi aclaridora de la situació: “No és que l'Estat defensi la posició del no, sinó que defensa que no es voti, que no es pugui parlar.” En efecte, ens diuen, els catalans podem parlar de tot –de tot el que no desagradi als nostres amos–, menys del referèndum. O sigui, ja no podem parlar de tot.

La reacció d'Espanya –com a concepte– hauria de posar Europa sobre la pista d'una vegada. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva no van anar a Brussel·les a proclamar res. Hi van anar a argumentar. A explicar que això del referèndum no és una dèria de quatre, sinó que al darrere hi ha milers i milers de persones.

I la reacció a aquest esforç argumentatiu és la crida al boicot i la burla? Com aquesta de comparar el principal problema territorial que té Espanya amb la venda de navalles d'Albacete? Davant aquest panorama, Europa n'ha pres nota, encara que a Espanya es creguin que no. I la nota que ha pres Europa és que una part, la catalana, té arguments; mentre que l'altra, l'espanyola, no. I com que no en té, prova d'imposar el silenci. O la guerra bruta.