L'heroi ‘anònim'

Anònim, en Romuald Grané? Així que va arribar des de Barcelona a la residència per a gent gran de la Gatassa de Mataró ja es va fer notar. Va albirar quins efectius polítics, agitadors i culturals de la ciutat d'adopció li podien ser útils i s'hi va posar en contacte. De mi va treure unes quantes entrevistes i informacions al diari i una o dues conferències per als interns, i quan va saber que tenia duplicada a casa la Gran Enciclopèdia Catalana va fer que regalés la sobrant a la institució que l'acollia. Romuald Grané no estava malalt. No era ni tan sols gaire gran. La malalta era la seva dona, la Floreta, afectada d'Alzheimer, i ell havia remogut cel i terra per aconseguir viure amb ella a la residència. “Jo no vull separar-me de la Floreta, no me'n vull divorciar”, havia dit al conseller Antoni Comas quan aquest li va informar que les residències es reservaven als malalts i que els familiars els havien d'anar a veure seguint el règim establert de visites. Romuald Grané creia que això era un error, i com que era un lluitador va aconseguir el seu propòsit. La seva no era llavors una situació excepcional. Hi havia al país altres matrimonis grans, amb un sol cònjuge malalt, que feien vida junts a les residències. És excepcional ara, quan Romuald Grané ja és mort. No ha guanyat la batalla. De moment. La seva reivindicació de residències mixtes i també de la mort digna queda en els llibres que va escriure i que va enviar a totes les autoritats sanitàries del govern i dels municipis d'Espanya. El cònjuge sa no era a les residències un paràsit sinó algú que organitzava actes festius i culturals, que animava els malalts i que aconseguia llibres i enciclopèdies per enriquir la biblioteca. Les residències no han de ser l'avantsala dels tanatoris, deia.

Aquestes coses les explica molt clar i bé la Núria Segura Insa en el llibre Herois anònims; la història d'en Romulad Grané Vilaseca. Heroi? Sí. Per tot això que hem dit i per les lluites antifranquistes exercides des del seu partit, el PSUC, i que el van dur unes quantes vegades a la presó. Es va mantenir fidel al “partit” fins i tot quan els dirigents li van fer el buit per haver-se situat al costat de Joan Comorera. El PSUC i els seus objectius revolucionaris i catalanistes passaven per damunt de tot. Genís Cinca acaba de publicar un altre llibre, El senyor Floïd, sobre un heroi de la cultura catalana, Joan B. Cendrós. L'obrer i el burgès d'alguna manera es complementen, encara que Cinca sembli no estar-ne gaire convençut per les manxiules que dedica al PSUC. El país s'ha construït amb lluites des de diversos i contraris fronts. No vaig conèixer el cavaller Floïd. Sí en Romuald Grané, amb aquella pàtina robusta dels vells lluitadors d'esquerra que no necessitaven un massatge per espavilar-se al matí.