L'heroi ‘anònim'

Anònim, en Romu­ald Grané? Així que va arri­bar des de Bar­ce­lona a la residència per a gent gran de la Gatassa de Mataró ja es va fer notar. Va albi­rar quins efec­tius polítics, agi­ta­dors i cul­tu­rals de la ciu­tat d'adopció li podien ser útils i s'hi va posar en con­tacte. De mi va treure unes quan­tes entre­vis­tes i infor­ma­ci­ons al diari i una o dues con­ferències per als interns, i quan va saber que tenia dupli­cada a casa la Gran Enci­clopèdia Cata­lana va fer que regalés la sobrant a la ins­ti­tució que l'aco­llia. Romu­ald Grané no estava malalt. No era ni tan sols gaire gran. La malalta era la seva dona, la Flo­reta, afec­tada d'Alz­hei­mer, i ell havia remo­gut cel i terra per acon­se­guir viure amb ella a la residència. “Jo no vull sepa­rar-me de la Flo­reta, no me'n vull divor­ciar”, havia dit al con­se­ller Antoni Comas quan aquest li va infor­mar que les residències es reser­va­ven als malalts i que els fami­li­ars els havien d'anar a veure seguint el règim esta­blert de visi­tes. Romu­ald Grané creia que això era un error, i com que era un llui­ta­dor va acon­se­guir el seu propòsit. La seva no era lla­vors una situ­ació excep­ci­o­nal. Hi havia al país altres matri­mo­nis grans, amb un sol cònjuge malalt, que feien vida junts a les residències. És excep­ci­o­nal ara, quan Romu­ald Grané ja és mort. No ha gua­nyat la bata­lla. De moment. La seva rei­vin­di­cació de residències mix­tes i també de la mort digna queda en els lli­bres que va escriure i que va enviar a totes les auto­ri­tats sanitàries del govern i dels muni­ci­pis d'Espa­nya. El cònjuge sa no era a les residències un paràsit sinó algú que orga­nit­zava actes fes­tius i cul­tu­rals, que ani­mava els malalts i que acon­se­guia lli­bres i enci­clopèdies per enri­quir la bibli­o­teca. Les residències no han de ser l'avant­sala dels tana­to­ris, deia.

Aques­tes coses les explica molt clar i bé la Núria Segura Insa en el lli­bre Herois anònims; la història d'en Romu­lad Grané Vila­seca. Heroi? Sí. Per tot això que hem dit i per les llui­tes anti­fran­quis­tes exer­ci­des des del seu par­tit, el PSUC, i que el van dur unes quan­tes vega­des a la presó. Es va man­te­nir fidel al “par­tit” fins i tot quan els diri­gents li van fer el buit per haver-se situat al cos­tat de Joan Como­rera. El PSUC i els seus objec­tius revo­lu­ci­o­na­ris i cata­la­nis­tes pas­sa­ven per damunt de tot. Genís Cinca acaba de publi­car un altre lli­bre, El senyor Floïd, sobre un heroi de la cul­tura cata­lana, Joan B. Cendrós. L'obrer i el burgès d'alguna manera es com­ple­men­ten, encara que Cinca sem­bli no estar-ne gaire con­vençut per les man­xiu­les que dedica al PSUC. El país s'ha cons­truït amb llui­tes des de diver­sos i con­tra­ris fronts. No vaig conèixer el cava­ller Floïd. Sí en Romu­ald Grané, amb aque­lla pàtina robusta dels vells llui­ta­dors d'esquerra que no neces­si­ta­ven un mas­satge per espa­vi­lar-se al matí.