Les boques

Ja és mala sort que l'únic polític que des del pri­mer dia comença a com­plir les pro­me­ses elec­to­rals una rere l'altra com si no hi hagués demà sigui el des­a­pren­siu de Donald Trump. El tan­ca­ment de fron­te­res a musul­mans, l'inici de la revo­cació de l'Oba­ma­care, la rene­go­ci­ació del Trac­tat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord, la reti­rada del Trac­tat Trans­pacífic de Coo­pe­ració Econòmica, la reta­llada d'ajuts a les ONG pro­a­vor­ta­ment, la reac­ti­vació de pro­jec­tes con­tro­ver­tits de grans ole­o­duc­tes, el mur amb Mèxic... Un des­as­tre, i tot amb aquell to agre i amenaçador.

La pre­vi­si­ble reacció del cos­tat pro­gre de la vida (tots el tenim, però tu més) és, és clar, d'indig­nació. No dic que no hi hagi motiu. N'hi ha molts i n'hi haurà molts més. Però també sem­bla que hem entrat en un con­curs a veure qui s'escan­da­litza més. Ja sigui en un arti­cle d'opinió en qual­se­vol diari del món o a la mani­fes­tació amb més famo­sos per metre qua­drat que es pugui orga­nit­zar. Però és tan inad­mis­si­ble qual­se­vol mesura o qual­se­vol piu­lada de Trump com l'arenga de Madonna dient que té ganes de fer sal­tar pels aires la Casa Blanca (o la pro­mesa de fel·laci­ons si gua­nyava Clin­ton).

Tot el que s'estal­vi­a­rien aquests escan­da­lit­zats (ells i els que assis­tim a l'espec­ta­cle) si hagues­sin des­ti­nat la mateixa ener­gia a com­ba­tre els res­sorts del sis­tema que van posar pals a les rodes a Barack Obama quan va ini­ciar la pre­sidència el 2009 per impe­dir que fes real­ment un món millor de veri­tat. Els bons sen­ti­ments no venen. Es va accep­tar com un fet ine­vi­ta­ble del sis­tema la lami­nació de les pro­me­ses d'Obama. Se li deia il·lús, i ara tenim el que tenim. El torn de Trump per gover­nar no és només una gen­ti­lesa de la gent que l'ha votat, és també con­seqüència de l'omissió dels que ara s'escan­da­lit­zen. També és con­seqüència, doncs, del fet que Obama no pogués arri­bar ni la mei­tat de lluny dels seus anhels, que eren els de molts de nosal­tres, si més no els meus també. Però és més fàcil (i per a alguns més còmode) indig­nar-se ara i encar­nar i lide­rar una pro­gres­sia que ha vis­cut bé amb Obama i que patirà menys que molts altres amb Trump. La feina que hi ha per fer al món i els focs d'ence­nalls que hem d'aguan­tar. I paro, o can­vio de tema, que m'exalto i aca­baré dient xim­ple­ries com la Madonna.

He dit que Trump era l'únic polític que com­pleix les pro­me­ses elec­to­rals. No ben bé. Aquí en tenim un altre, el nos­tre pre­si­dent Puig­de­mont. No l'estic com­pa­rant amb Trump. Dic que com­pleix el pro­grama, tot i que massa sovint els entre­bancs venen dels pro­pis més que dels con­tra­ris. La set­mana de l'orgull català a Brus­sel·les ha estat també la del boca­moll jutge Vidal. Sort que la CUP hi ha posat seny. El món està girat.