Trump a la barberia

Quan era jove hi havia, quatre cases més amunt del carrer, un club de senyors. Es deia L'Esport en record de quan els associats havien estat uns atletes que practicaven el ciclisme, la boxa, el futbol i altres activitats esforçades. Quan els vaig atrapar eren uns homes grans, grassos i tibats que anaven del club a casa i de casa al club amb cotxe, que no es podien ajupir sense trencar-se l'espinada i que responien al retrat que Joan Oliver en va fer i que Francesc Pi de la Serra va cantar. Un retrat una mica injust, tot s'ha de dir, perquè no es limitaven a “menjar, jeure i no fer res” sinó que gairebé tots mantenien una fabriqueta o una fabricassa que els ocupava unes quantes hores del dia. De fet, eren un producte dels enriquits sobtats que el “miracle econòmic” dels seixanta va fer aflorar. Darrere el vidre enorme de l'aparador del club observaven el món, i del món només els agradaven les senyores que no eren les seves i no podien abastar. Tenien solucions per a tot, i totes eren expeditives. Els “melenuts” –en deien “melenuts”–, els haurien rapat al zero. Els comunistes, els haurien facturat tots a Rússia perquè veiessin el pa que s'hi donava –o el que no s'hi donava. Els catalanistes, els haurien enviat a la presó o a “una altra guerra”: “Una bona guerra...” Els universitaris, que començaven a agitar-se, els haurien posat a treballar no de qualsevol manera, sinó agafats per l'orella, i, si haguessin estat fills seus, els haurien negat la sopa calenta a taula. Després va resultar que alguns van ser fills seus i que si la sopa es va refredar va ser perquè aquell vespre hi havia assemblea.

Me'ls trobava a cal barber. Cridaven, s'esgargamellaven. Per sufocar-los l'excitació, el barber els servia El Mundo Deportivo o una carpeta que contenia una revista de contraban amb senyores. Haurien destituït per inútils la plana major del Barça i l'entrenador, i penjat els jugadors rivals per un lloc delicat del cos masculí. Davant els cossos femenins callaven més, però una procacitat sempre s'escapava. Tot això passava en el franquisme, que no es pot dir que fos afable amb els “melenuts”, els comunistes, els estudiants i els catalanistes. Ells volien de totes maneres més “mà dura”. “Mà dura” era el mot d'ordre. “Franco? Que duri!”

Ara governen o pretenen governar. Ells, i tants que devien actuar com ells en altres països, també els democràtics. Estats Units, Rússia, Itàlia, França, Holanda o Espanya van plens d'expeditius que a tot posarien remei a base de pelar al zero, negar la intel·ligència, la complexitat i la subtilesa i enviar la gent a llocs poc confortables, o a mantenir-s'hi. El món reduït a L'Esport de quatre cases més amunt. Veig el pentinat de Trump, i és una creació de la meva antiga barberia.