Oda al semàfor

Soc a la barra d'un bar verd que serveix còctels de color taronja. En una de les taules vermelles, un nen i una senyora conversen davant d'un sobre de paper blanc gegantí. Ella, mamà piccolina, diu al nen: “Què vols que et dibuixi?” El nen, murri com ell sol, respon sense pensar-s'ho massa: “Un semàfor.” La senyora es posa a dissenyar un semàfor i el divideix en tres segments amb tres línies divisòries horitzontals. No sé on vol anar a parar. El nen la mira amb atenció i en un silenci respectuós mentre ella emmarca els tres cercles de llum viària. Tot seguit demana al menut que reciti emocions de color verd, de color taronja i de color vermell. El nen enumera conceptes com la generositat, l'avorriment i la ràbia, respectivament. Els escriuen al costat dels tres colors del semàfor. M'emociono. Ella no és cap psicoterapeuta: treballa com a comercial en una companyia del gas. El sobre –ara que m'hi fixo– porta el logotip de l'empresa. Aquesta senyora anònima per a molta gent té més mà esquerra que tota la comunitat de psicòlegs del planeta blau. Posem que es diu Maria: la Maria acaba transformant un dibuix aparentment infantil en una construcció de llenguatge emocional, una estructura humana que va del bé al mal o viceversa. I ho fa amb quatre eines que no tots tenim a l'abast: la generositat, la imaginació, la grandesa de cor i la intel·ligència. El sentit comú, perquè ens entenguem. La gràfica fa que el nen reflexioni uns segons en silenci i conclogui ben cofoi: “Vull ser una emoció verda, la millor de totes: vull ser amor com tu.”