La postveritat unionista

unionisme, tant el d'aquí com el d'allà, ja fa mesos que basteix mentides que al final s'acaben acceptant com a veritats –això que ara en diuen postveritats. Una mica en resum, és el que venia a dir en Joel Joan en una entrevista a El Punt Avui: “La majoria social ja la tenim, però ens volen fer creure que no.” És a dir, fan tot el possible per fer creure a la gent que el procés va de baixa, que continua essent un souflé a punt de desinflar-se, que el referèndum no es farà, que no hi ha prou suport i que anem directe a eleccions, que Europa no escolta ni escoltarà, que no estem preparats, que la llengua catalana no té prestigi ni futur, que tot plegat no deixa de ser un miratge que ens hem cregut entre tots plegats..., etcètera. Ara fa uns dies en vam tenir una prova ben evident arran de la conferència del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras i del conseller Romeva a Brussel·les. La manipulació informativa al voltant d'aquest fet per part dels mitjans unionistes va ser de llibre. Gairebé com si seguissin les directrius goebbelianes pel que fa a la propaganda. De fet, dia sí, dia també, les grans televisions espanyoles són el millor exemple de com es va construint la postveritat sobre el procés. No només perquè no contrasten les opinions amb la presència de tertulians independentistes, per exemple, sinó per com tergiversen i enganyen l'espectador sense manies. Explicant els fets de biaix –no posant, per exemple, una rèplica rotunda de Puigdemont a Albiol després d'haver emès les declaracions d'aquest–, amagant o menystenint els èxits de l'independentisme en les últimes Diades o mentint directament sobre aquests.

El problema de tot plegat és que en un entorn en què els mitjans no unionistes som minoria, tant en premsa, digital o no, com sobretot en televisió, bona part del mateix públic independentista s'acaba creient tot sovint aquestes postveritats. Però és que, moltes vegades, és inevitable que això sigui així, els altaveus contra el procés són tan grans i tan potents que, cinc anys després, es pot considerar un miracle que hàgim arribat fins aquí. I més enllà que anirem. No hi ha mentides ni postveritats capaços d'aturar-nos. Ni precintes, naturalment.

L'