La claca

De les històries i els costums que m'explicava el meu avi quan era petita, n'hi ha una que se m'ha fet present aquesta darrera setmana. L'avi recordava que durant la postguerra era habitual que, entre el públic que anava al teatre, hi hagués persones que cobraven per ser-hi. Tenien una funció molt clara: aplaudir i riure les gràcies de l'artista de torn, tant si ho feia bé com si no, i aconseguir així un ambient favorable.

Des del novembre passat el senador per ERC Santiago Vidal ha fet un seguit de conferències pel territori deixant clar que, segons ell, per arribar a la independència de Catalunya, el govern català té un pla ple d'il·legalitats, amb purga de jutges no afins inclosa, i altres barbaritats antidemocràtiques. Alarmant. Més enllà dels despropòsits del bocamoll senyor Vidal, el que preocupa no són només les proclames d'irregularitats sinó la satisfacció de fons que se sent als auditoris. Que a cada nova insensatesa que l'exjutge deia explicant la voluntat, de l'hipotètic estat independent de Catalunya, de flagrants il·legitimitats que afecten els drets més essencials de qualsevol ciutadà d'un estat democràtic, se sentin riures i aplaudiments a la sala ens hauria d'inquietar molt i molt.

El savi jurista de casa m'ha fet recordar que la paraula que feia servir el meu avi per batejar aquella multitud de persones sense criteri que es venien per una pesseta se'n deia la claca. La del senyor Vidal no té desperdici. I jo em pregunto: si ningú es querella contra ell per mentider, és que pensen (o pensem) que el que va dir és veritat? Calcem-nos! Visca el sufragi universal!