Escriure

Quan feia de peri­o­dista actiu, vull dir quan anava a cobrir actes per encàrrec del direc­tor o del cap de secció, a l'hora d'escriure, sobre­tot si es trac­tava d'una roda de premsa o d'un ceri­mo­nial de decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons, sovint seguia el model de La cai­guda d'Ícar, la pin­tura de Bru­eg­hel. Ícar, el pro­ta­go­nista, hi era, la cai­guda també, però posava més en pri­mer pla ele­ments en prin­cipi super­flus que a mi m'interes­sa­ven més i que pen­sava que serien més del gust del lec­tor, a qui no es pot avor­rir mai: la manera de ves­tir i moure's del decla­rant, el camí d'anada i tor­nada, l'ambi­ent entre els peri­o­dis­tes reu­nits o el llum del sos­tre. De vega­des se m'aca­bava l'espai sense que Ícar hagués tret encara el cap, i lla­vors l'afe­gia i em que­dava minúscul com el de Bru­eg­hel. Bru­eg­hel també devia neces­si­tar dis­treure's i res­pi­rar davant els encàrrecs de temes mitològics que ell i els seus col·legues con­tem­po­ra­nis no para­ven de rebre dels cli­ents. Les decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons són mito­lo­gia. La rea­li­tat és al car­rer. Jo no vaig estu­diar peri­o­disme, sinó història de l'art, i entre els pro­fes­sors vaig tenir Ricard Sal­vat, que no parava de can­tar-nos l'astúcia amb con­tin­gut ètic de Bru­eg­hel.

De l'expo­sició de Ramon Casas que ara es pre­senta a Sit­ges el qua­dre que em va interes­sar més és de San­ti­ago Rusiñol. Es titula La creu de terme. La creu és dar­rere l'espec­ta­dor, i també del pin­tor, i només la veiem per l'ombra que pro­jecta sobre el terra. Rusiñol ens dona senyals de la seva presència per­so­nal: pinta un gos que el mira i la mot­xi­lla amb què ha arri­bat al punt de la mun­ta­nya on ha tro­bat la creu que plasma i no plasma. Al fons, superada l'ombra, hi ha un pai­satge il·lumi­nat pel sol cre­pus­cu­lar situat a l'esquena del con­junt. Em va interes­sar perquè aquest altre peri­o­disme que con­reo ara, de gran i jubi­lat, hi té una sem­blança, o miro que la tin­gui. Les creus, totes les creus, són dar­rere i con­tem­plo el pano­rama asso­le­llat a la seva ombra, amb la mot­xi­lla al cos­tat.

La pin­tura dona pau­tes d'escrip­tura. El cine, també. Ho comentàvem l'altre dia amb Gui­llem Ter­ri­bas, que ha escrit un lli­bre sobre cine i és un gran lli­bre­ter i lec­tor. Les el·lipsis, els silen­cis, la con­den­sació argu­men­tal, els can­vis de plans, la plas­ti­ci­tat, tan neces­sa­ris en lite­ra­tura i en peri­o­disme, s'apre­nen al cine. Doc­tor Zhi­vago, la pel·lícula, ense­nya a escriure. En els apunts sobre Jo con­fesso, Jaume Cabré s'hi mos­tra d'acord. Arriba a par­lar de les actu­als sèries ame­ri­ca­nes com a models nar­ra­tius, abs­tracció feta dels argu­ments. No vol­dria ser imper­ti­nent, però en sor­tir de les esco­les d'escrip­tura els alum­nes hau­rien d'anar a expo­si­ci­ons, cines, con­certs... Després també hi ha on apren­dre dels grans escrip­tors i peri­o­dis­tes...