La gran incògnita

La gran incògnita que s'ha obert com una magrana amb la vista del judici per la con­sulta del 9-N es rela­ci­ona amb la fe. Amb la fe en la justícia espa­nyola. Per­duda, en part, per a molts, després d'haver cons­ta­tat com actua l'estruc­tura jeràrquica de la fis­ca­lia. Aquesta cor­retja de coman­da­ment ha desem­bo­cat en la mateixa cele­bració d'un judici amb càrrecs que hau­rien d'haver que­dat arxi­vats fa anys. N'hi ha que encara en tenen, de fe, i que assis­tei­xen encu­ri­o­sits a les pri­me­res ses­si­ons con­fi­ant que al final la sentència serà “justa”. N'hi ha, per con­tra, que no en tenen gens i que pro­cla­men que la sentència “ja ha estat dic­tada”. Òbvi­a­ment, aquests dar­rers con­si­de­ren que serà con­dem­natòria perquè la dis­so­lució que ente­nen de la divisió de poders a Espa­nya no per­met cap il·lusió. Caldrà, però, espe­rar a la redacció de la sentència per cons­ta­tar real­ment qui té raó. I fins i tot espe­rar a la reso­lució del més que pre­vi­si­ble recurs que o bé la defensa o bé l'acu­sació ele­va­ran al Tri­bu­nal Suprem. Men­tre tot això es pasta i es cou, els uns i els altres poden mirar-se, per entre­te­nir-se, les seqüències del serial. Ahir, per exem­ple, el fis­cal Emi­lio Sánchez Ulled es va bara­llar amb els tes­ti­mo­nis que va citar ell mateix per acon­se­guir demos­trar que va ser la Gene­ra­li­tat i no els volun­ta­ris qui va posar els cen­tres d'ense­nya­ment al ser­vei de la con­sulta. Amb una certa objec­ti­vi­tat, Sánchez Ulled no se'n va aca­bar de sor­tir. Per ara pre­val la versió de l'excon­se­llera Rigau.