La gran incògnita

La gran incògnita que s'ha obert com una magrana amb la vista del judici per la consulta del 9-N es relaciona amb la fe. Amb la fe en la justícia espanyola. Perduda, en part, per a molts, després d'haver constatat com actua l'estructura jeràrquica de la fiscalia. Aquesta corretja de comandament ha desembocat en la mateixa celebració d'un judici amb càrrecs que haurien d'haver quedat arxivats fa anys. N'hi ha que encara en tenen, de fe, i que assisteixen encuriosits a les primeres sessions confiant que al final la sentència serà “justa”. N'hi ha, per contra, que no en tenen gens i que proclamen que la sentència “ja ha estat dictada”. Òbviament, aquests darrers consideren que serà condemnatòria perquè la dissolució que entenen de la divisió de poders a Espanya no permet cap il·lusió. Caldrà, però, esperar a la redacció de la sentència per constatar realment qui té raó. I fins i tot esperar a la resolució del més que previsible recurs que o bé la defensa o bé l'acusació elevaran al Tribunal Suprem. Mentre tot això es pasta i es cou, els uns i els altres poden mirar-se, per entretenir-se, les seqüències del serial. Ahir, per exemple, el fiscal Emilio Sánchez Ulled es va barallar amb els testimonis que va citar ell mateix per aconseguir demostrar que va ser la Generalitat i no els voluntaris qui va posar els centres d'ensenyament al servei de la consulta. Amb una certa objectivitat, Sánchez Ulled no se'n va acabar de sortir. Per ara preval la versió de l'exconsellera Rigau.