Ellacuría i Tarancón

Aquests últims dies s'ha parlat del jesuïta Ignasi Ellacuría, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort martirial. Ellacuría va ser assassinat el 16 de novembre de 1989, juntament amb els altres cinc jesuïtes i dues dones natives d'El Salvador, al servei de la comunitat de jesuïtes. Els autors materials de l'assassinat múltiple foren membres de l'exèrcit, els anomenats «esquadrons de la mort». Avui se sap amb tota certesa. Encara més: Ignasi Ellacuría ha estat reivindicat pel president del govern d'El Salvador. Tota una lliçó per al nostre govern, el d'ara i el d'abans. No han sigut capaços de reivindicar la mort dels afusellats durant la repressió franquista. Entenc que els primers que havien de mostrar interès per l'aplicació de la «llei de la memòria històrica» havien de ser els bisbes, és a dir: la Conferència Episcopal en pes. La història ja ha absolt Ellacuría. I els morts per defensar el govern republicà, qui els ha d'absoldre? El bisbe Tarancón els hauria absolt. També ha sigut notícia, aquests dies. He rellegit les seves Confessions a salts. Era home d'Església, però sense deixar de ser un home com cal. Ni es deixava governar fàcilment ni pretenia governar. Tenia alguna cosa en comú amb Ignasi Ellacuría: el deure de fer servir la intel·ligència per tal de comprendre la realitat i per saber-s'hi enfrontat. Ellacuría ho havia après de Xavier Zubiri, el seu mestre, sobre el pensament del qual va versar la seva tesi doctoral en filosofia. Això va ser l'any 1965. El mateix any en què el Concili Vaticà II va ser clausurat. L'any següent fou aprovada la llei de premsa, la Conferència Episcopal es va constituir, i abans d'acabar l'any va ser aprovada en referèndum la «llei orgànica de l'Estat». Són només unes petites dades, amb l'únic propòsit de fer veure el sentit de realitat que abans esmentava, i que fou decisiu per a aquests dos homes d'Església i dos homes, també, que es van saber trobar a si mateixos, altrament no n'estaríem parlant. «Qui no es troba ell mateix –escrigué Goethe–, no troba res.» Probablement no hi ha homes necessaris, ni tampoc providencials. El que hi ha són homes útils. Són els que saben fer de la seva vida –i de la seva intel·ligència– un acte de servei constant. Són aquest precisament els homes justos, que recordem en la celebració de la missa: «Els justos de tots els temps.» En tots els temps n'hi ha hagut, d'homes justos. I ho dic amb recança, ja que ara fa temps que no en veig, d'homes justos, en l'episcopat. No sé quina realitat deuen tenir davant dels ulls, els bisbes espanyols en conjunt. Però estan molt lluny del que Ellacuría entenia per «insubornable honestedat amb la realitat». Un procés que requeria tres passos: a) fer-se càrrec de la realitat, que consisteix a estar al dia, en un saber estar «real», que és el que pretenia que fes tota l'Església Joan XXIII; b) carregar amb la realitat: la intel·ligència actua per principi moral, o bé per imperatiu ètic. A hores d'ara, per posar un exemple, la CCE ja hauria d'haver marcat distàncies amb el PP. Però més aviat està marcant distàncies amb tothom que posi en dubte la seva peculiar manera de defensar la vida sense defensar cadascuna de les vides en perill; i c) encarregar-se de la realitat: assumir, per tant, fins a les últimes conseqüències la dimensió de la pròpia intel·ligència per tal de contribuir al benestar comú, alliberant les persones de tota possible injustícia. Sembla mentida que no sigui aquesta, i no cap altra, la filosofia pròpia d'un cristià. Jesús va seguir els passos que Ellacuría expressa en el pla filosòfic. Es va fer càrrec de com vivia el seu poble sota el jou de la religió; va carregar amb la realitat, sense evadir-se'n, procurant transformar-la; i finalment es va encarregar de dur la creu de la incomprensió. La «creu» que, com a símbol religiós i cultural, tants catòlics ultramontans voldrien veure a tot arreu, llevat de portar-la sobre les espatlles.

Recordo com si fos ara l'aparició de Jon Sobrino, el supervivent de la massacre, a la televisió, entrevistat per la Mercedes Milà. L'impacte que em va fer Sobrino és una de les coses que més agraeixo a la televisió. I pensar que ens hem de conformar amb una frase que, malgrat que vol donar esperances, no és altra cosa que la constatació d'un fracàs: «Una altra Església és possible.» I tant que ho és! Ja ho era, ja fou possible, ja fou real. Anàvem pel camí, tal com volia Ellacuría, de superar la vella esquizofrènia cristiana del doble llenguatge (religiós i secular) i de les dues Espanyes. Ellacuría i Tarancón es van adonar que eren capaços de millorar el món.