Ellacuría i Tarancón

Aquests últims dies s'ha par­lat del jesuïta Ignasi Ella­curía, amb motiu del vintè ani­ver­sari de la seva mort mar­ti­rial. Ella­curía va ser assas­si­nat el 16 de novem­bre de 1989, jun­ta­ment amb els altres cinc jesuïtes i dues dones nati­ves d'El Sal­va­dor, al ser­vei de la comu­ni­tat de jesuïtes. Els autors mate­ri­als de l'assas­si­nat múlti­ple foren mem­bres de l'exèrcit, els ano­me­nats «esqua­drons de la mort». Avui se sap amb tota cer­tesa. Encara més: Ignasi Ella­curía ha estat rei­vin­di­cat pel pre­si­dent del govern d'El Sal­va­dor. Tota una lliçó per al nos­tre govern, el d'ara i el d'abans. No han sigut capaços de rei­vin­di­car la mort dels afu­se­llats durant la repressió fran­quista. Entenc que els pri­mers que havien de mos­trar interès per l'apli­cació de la «llei de la memòria històrica» havien de ser els bis­bes, és a dir: la Con­ferència Epis­co­pal en pes. La història ja ha absolt Ella­curía. I els morts per defen­sar el govern repu­blicà, qui els ha d'absol­dre? El bisbe Tarancón els hau­ria absolt. També ha sigut notícia, aquests dies. He relle­git les seves Con­fes­si­ons a salts. Era home d'Església, però sense dei­xar de ser un home com cal. Ni es dei­xava gover­nar fàcil­ment ni pre­te­nia gover­nar. Tenia alguna cosa en comú amb Ignasi Ella­curía: el deure de fer ser­vir la intel·ligència per tal de com­pren­dre la rea­li­tat i per saber-s'hi enfron­tat. Ella­curía ho havia après de Xavier Zubiri, el seu mes­tre, sobre el pen­sa­ment del qual va ver­sar la seva tesi doc­to­ral en filo­so­fia. Això va ser l'any 1965. El mateix any en què el Con­cili Vaticà II va ser clau­su­rat. L'any següent fou apro­vada la llei de premsa, la Con­ferència Epis­co­pal es va cons­ti­tuir, i abans d'aca­bar l'any va ser apro­vada en referèndum la «llei orgànica de l'Estat». Són només unes peti­tes dades, amb l'únic propòsit de fer veure el sen­tit de rea­li­tat que abans esmen­tava, i que fou deci­siu per a aquests dos homes d'Església i dos homes, també, que es van saber tro­bar a si matei­xos, altra­ment no n'estaríem par­lant. «Qui no es troba ell mateix –escrigué Goethe–, no troba res.» Pro­ba­ble­ment no hi ha homes neces­sa­ris, ni tam­poc pro­vi­den­ci­als. El que hi ha són homes útils. Són els que saben fer de la seva vida –i de la seva intel·ligència– un acte de ser­vei cons­tant. Són aquest pre­ci­sa­ment els homes jus­tos, que recor­dem en la cele­bració de la missa: «Els jus­tos de tots els temps.» En tots els temps n'hi ha hagut, d'homes jus­tos. I ho dic amb recança, ja que ara fa temps que no en veig, d'homes jus­tos, en l'epis­co­pat. No sé quina rea­li­tat deuen tenir davant dels ulls, els bis­bes espa­nyols en con­junt. Però estan molt lluny del que Ella­curía ente­nia per «insu­bor­na­ble hones­te­dat amb la rea­li­tat». Un procés que reque­ria tres pas­sos: a) fer-se càrrec de la rea­li­tat, que con­sis­teix a estar al dia, en un saber estar «real», que és el que pre­te­nia que fes tota l'Església Joan XXIII; b) car­re­gar amb la rea­li­tat: la intel·ligència actua per prin­cipi moral, o bé per impe­ra­tiu ètic. A hores d'ara, per posar un exem­ple, la CCE ja hau­ria d'haver mar­cat distàncies amb el PP. Però més aviat està mar­cant distàncies amb tot­hom que posi en dubte la seva pecu­liar manera de defen­sar la vida sense defen­sar cadas­cuna de les vides en perill; i c) encar­re­gar-se de la rea­li­tat: assu­mir, per tant, fins a les últi­mes con­seqüències la dimensió de la pròpia intel·ligència per tal de con­tri­buir al benes­tar comú, alli­be­rant les per­so­nes de tota pos­si­ble injustícia. Sem­bla men­tida que no sigui aquesta, i no cap altra, la filo­so­fia pròpia d'un cristià. Jesús va seguir els pas­sos que Ella­curía expressa en el pla filosòfic. Es va fer càrrec de com vivia el seu poble sota el jou de la religió; va car­re­gar amb la rea­li­tat, sense eva­dir-se'n, pro­cu­rant trans­for­mar-la; i final­ment es va encar­re­gar de dur la creu de la incom­prensió. La «creu» que, com a símbol religiós i cul­tu­ral, tants catòlics ultra­mon­tans vol­drien veure a tot arreu, lle­vat de por­tar-la sobre les espat­lles.

Recordo com si fos ara l'apa­rició de Jon Sobrino, el super­vi­vent de la mas­sa­cre, a la tele­visió, entre­vis­tat per la Mer­ce­des Milà. L'impacte que em va fer Sobrino és una de les coses que més agra­eixo a la tele­visió. I pen­sar que ens hem de con­for­mar amb una frase que, mal­grat que vol donar espe­ran­ces, no és altra cosa que la cons­ta­tació d'un fracàs: «Una altra Església és pos­si­ble.» I tant que ho és! Ja ho era, ja fou pos­si­ble, ja fou real. Anàvem pel camí, tal com volia Ella­curía, de superar la vella esqui­zofrènia cris­ti­ana del doble llen­guatge (religiós i secu­lar) i de les dues Espa­nyes. Ella­curía i Tarancón es van ado­nar que eren capaços de millo­rar el món.