El diàleg real i els bancs d'acusats

Si el que compta és la intenció, ho tinc clar: el 9-N volia ser legal. Si més no, ho volien els polítics que seuen al banc dels acusats ara mateix. El problema va ser que, mentre a Barcelona es feia política en el sentit de “fer possible allò que és necessari”, a Madrid feien política per impedir que es pogués fer. Cadascun atenent als votants que els havien dut al poder.

Repassem la memòria. El Parlament constata que hi ha un desencaix territorial i intenta saber el que el poble vol fer. Va a Madrid a demanar les competències per convocar un referèndum. Li són negades. Davant la negativa, prepara i aprova una llei de consultes. És suspesa pel Constitucional. Llavors organitza un procés participatiu, que també troba el rebuig de l'alt tribunal. Finalment, deixa en mans dels voluntaris l'acabament del programa previst.

Contra tot pronòstic, gairebé dos milions i mig de persones s'apunten a la votació, tot i saber que no és un referèndum, ni és vinculant, ni té més validesa que la testimonial. Però l'èxit enorgulleix els polítics catalans i exaspera els polítics espanyols. El president Mas es proclama responsable polític de la gran manifestació ciutadana, amb prou raó. Però des de les altes esferes no volen responsables polítics: volen responsables penals. Contra el criteri dels fiscals catalans, comencen les querelles. No tinc ni idea de com ho acabaran. Al diari La Razón ja donen per escrites les condemnes. Al Parlament García Albiol i Inés Arrimades es veuen amb cor de recriminar als acusats que es defensin davant el tribunal. Els acusen de covards. Només faltava això.

La vicepresidenta Sáenz de Santamaría va dient que treballa en l'“operació diàleg”. Parla, pel que sabem, amb els seus amics: PP, C's, potser PSC.... Probablement li donen la raó. Són el que anomenen “la Catalunya real”. Als altres, als que no li donen la raó, se'ls criminalitza, insulta, menysté. Són, és clar, un menyspreable 70% al Parlament i al carrer. No són reals. No cal parlar-hi. No fos cas que volguessin negociar alguna cosa, que esperessin alguna proposta, que volguessin ser tractats de tu a tu. Si fos per ella, la pregonera del diàleg, tots haurien de ser al banc dels acusats. Inhabilitats per poder votar per una colla d'anys. Ja veuríeu llavors com el PP tindria bona representació al Parlament. La Catalunya real no es manifesta davant el Tribunal Superior de Catalunya.

No sé si ‘La Razón' tindrà raó. Vull creure que no. Vull pensar que el tribunal acabarà reconeixent que els polítics que són jutjats van fer el que havien de fer, dins l'estreta legalitat que els quedava a l'abast. La legalitat real.