El servei comunitari

Començaré l'article citant un controvertit article de l'encara més controvertida Constitució Espanyola del 1978. És l'article 30 de la secció segona, capítol segon, títol primer. Drets i deures fonamentals. Passaré de puntetes sobre el primer apartat, que fa referència al dret i al deure de defensar Espanya, i aniré directament a l'apartat tercer, que és el que m'interessa. Diu així: “Podrá establecerse un servicio civil para el cumplimiento de fines de interés general.”

La fi del servei militar obligatori i, amb ell, de la prestació social substitutòria l'any 2001 va deixar pràcticament en l'oblit aquesta qüestió del servei civil. Algun articulista i algun polític han intentat, en alguna ocasió, ressuscitar el tema del servei comunitari obligatori. Però ha estat en va. Les societats liberals, individualistes i més o menys (cada cop menys, de fet) acomodades no en volen ni sentir a parlar, d'un servei civil obligatori. L'exercici de la ciutadania s'associa més amb els drets que amb els deures. Sovint oblidem, tots plegats, que no hi ha drets sense deures, és a dir, que els deures són correlatius als drets. Però en fi, al capdavall, pel que fa al servei civil, s'ha acabat pensant que era una rèmora del passat. Realitzar tasques de cooperació, ajut, servei comunitari o solidaritat ha tendit a ser competència de les organitzacions no governamentals, amb la qual cosa ha passat a ser un afer de voluntariat i no pas un afer d'estat. I això és bo, sens dubte. Ara bé, també és cert que en ple segle XXI encara hi ha experiències ben vives de servei civil en països com Colòmbia, Veneçuela o en alguns estats dels Estats Units, com ara Maryland.

L'Estat espanyol ara mateix no té un servei civil. No sabem si mai en tindrà. Però el cas és que a Catalunya des de l'any 2015 existeix un programa de servei comunitari per a l'alumnat de secundària obligatòria, entès com “una acció educativa en el marc curricular”. Ràpidament, cal puntualitzar que en els fonaments normatius d'aquesta iniciativa del Departament d'Ensenyament de la Generalitat no s'invoca pas l'article 30 de la Constitució. Ni fa cap falta. N'hi ha prou amb les recomanacions de la Unió Europea sobre competències educatives de ciutadania i les lleis i decrets d'educació corresponents. Tanmateix, si es fa un cop d'ull als “valors i actituds que promou el servei comunitari”, es veurà de seguida que un dels elements importants és la formació de futurs ciutadans i l'educació en la solidaritat. Podrem discutir tant com vulguem si aquesta acció educativa és realment solidària o si, en canvi, és obligatòria en la mesura que forma part d'un currículum educatiu i és, per tant, condició necessària per aprovar i obtenir el títol. Però el més interessant és que, des del paradigma de l'aprenenatge-servei, es proposa una forma d'intervenció en l'entorn que alhora està concebuda en termes de formació cívica. I participativa. És a dir, s'ha dissenyat una mena de servei civil, però se l'ha concebut en l'ordre de l'educació (pràctica!) per a la ciutadania. Caldrà estar atents a la valoració de l'experiència, a la dotació de recursos i als seus resultats.

Entendre la seguretat –o fins i tot la defensa nacional– en termes de solidaritat ciutadana és una idea bonica, una idea que, a més, mostra la caducitat dels plantejaments militaristes i bèl·lics tradicionals, almenys en teoria. A la pràctica, però, les coses segueixen altres cursos. A Alemanya i França, per exemple, l'any passat es va tornar a posar sobre la taula la possibilitat de reimplantar el servei militar. Totes aquestes qüestions afecten la ciutadania i, en el fons, l'acaben definint. Potser el procés constituent que s'anuncia de tant en tant a Catalunya podrà servir per debatre-les.