La fúria Trump

Hi ha qui pensa que Donald Trump no aca­barà el man­dat com a pre­si­dent. És una pre­dicció arris­cada si l'equi­li­bri de poders és manté d'acord amb la Cons­ti­tució i amb la juris­prudència. El pre­si­dent pot tenir pro­ble­mes per arri­bar fins al 2020 si s'obses­si­ona a gover­nar com si els Estats Units fos­sin una gran empresa i el govern un con­sell d'admi­nis­tració que repre­senta els acci­o­nis­tes de l'equip en què s'han con­cen­trat més mul­ti­mi­li­o­na­ris de la història. També, si la con­fron­tació amb els mit­jans de comu­ni­cació crítics con­ti­nua tot pen­sant que els “fets alter­na­tius” poden subs­ti­tuir les veri­tats més o menys objec­ti­va­des.

L'últim pre­si­dent que va ata­car direc­ta­ment un mitjà de comu­ni­cació va ser Ric­hard Nixon, que va haver de dimi­tir ver­go­nyo­sa­ment l'agost del 1974 perquè la pro­pi­e­tat i dos peri­o­dis­tes del The Was­hing­ton Post demos­tra­ren que havia men­tit. No obli­dem que el caos i el menys­preu dels fets foren fac­tors prin­ci­pals de la seva victòria. En la pri­mera entre­vista després del seu tri­omf li pre­gun­ta­ren què en pen­sava, de les men­ti­des uti­lit­za­des a bas­ta­ment durant la cam­pa­nya. La res­posta fou categòrica: “He gua­nyat.” És la mateixa que donà Nigel Farage el dia que el Bre­xit gua­nyava en el referèndum. Amb aque­lla ria­lla gro­tesca i pallassa es limità a dir que les men­ti­des havien estat un error.

Part de les con­vul­si­ons i pors que entre­ve­iem al món occi­den­tal en els pro­pers temps rauen en les con­seqüències de les victòries de Trump i el Bre­xit. No fa ni tan sols un mes que Trump ocupa la Casa Blanca i sem­bla que Was­hing­ton s'hagi con­ver­tit en un mer­cat de deci­si­ons pre­ci­pi­ta­des i sense solta ni volta. A cop de Twit­ter ha des­a­fiat la Xina, ha menys­tin­gut Mèxic, ha denun­ciat el trac­tat Trans­pacífic, ha vetat l'entrada de refu­gi­ats i immi­grants de set països de majo­ria musul­mana, ha fet ges­tos d'atan­sa­ment a Putin i ha refre­dat les rela­ci­ons amb Europa que han estat la base de la política exte­rior nord-ame­ri­cana des de l'aca­ba­ment de la guerra. La pri­mera visita ofi­cial d'un líder euro­peu ha estat la de The­resa May, que intenta ges­ti­o­nar amb entu­si­asme la rup­tura total amb la UE.

Els governs de Was­hing­ton i Lon­dres sem­bla que no han cal­cu­lat el cost polític, econòmic i social d'aques­tes deci­si­ons. Els britànics saben el cost que tindrà la sor­tida d'Europa però pen­sen que encara poden recom­pon­dre emo­ci­o­nal­ment un imperi que ja no exis­teix. Donald Trump i el seu equip són cons­ci­ents de la força dels Estats Units però no valo­ren la pèrdua del lide­ratge democràtic que han exer­ci­tat en bona part del segle pas­sat.

El pro­blema de les soci­e­tats democràtiques occi­den­tals és la divisió que s'observa arreu. Gran Bre­ta­nya vol esbor­rar tot d'una més de qua­ranta anys de rela­ci­ons amb Europa i Estats Units intenta llui­tar con­tra els vents de la glo­ba­lit­zació que neix pre­ci­sa­ment de la seva cul­tura i avenços tec­nològics. Les imper­fec­ci­ons de les democràcies es volen esme­nar amb cri­te­ris sim­plis­tes obli­dant la força dels drets que tot sis­tema jurídic garan­teix als ciu­ta­dans al marge de la seva con­dició, pro­cedència, cre­en­ces o cul­tu­res.

Hem arri­bat a un punt en què l'adver­sari és un pro­blema que s'ha de resol­dre per la via més expe­di­tiva, que és igno­rar-lo. Mit­jançant els dis­cur­sos i també amb els fets, de tal manera que els que han votat les pro­me­ses popu­lis­tes vegin com una per­sona sense gai­res mira­ments s'enfronta als poders intel·lec­tu­als, fun­ci­o­na­ri­als i lob­bis­tes de tota mena que pul·lulen pel Was­hing­ton ofi­cial.

Si la pro­gres­sia, els savis de la costa est i els peri­o­dis­tes pro­tes­ten al car­rer o als mit­jans és un símptoma que s'estan fent les coses bé. Havien promès que pur­ga­rien els vicis i les cor­rup­ci­ons de Was­hing­ton i així ho estan fent. Però en un país on la lli­ber­tat i els interes­sos pri­vats i col·lec­tius són l'arrel de la cul­tura política ja han començat els entre­bancs. Un tri­bu­nal de Califòrnia ha suspès cau­te­lar­ment l'ordre exe­cu­tiva de pri­var l'entrada al país als ciu­ta­dans dels set països d'Ori­ent Mitjà que tin­guin els papers en regla. Trump s'ha revol­tat con­tra els jut­ges i, natu­ral­ment, con­tra els mit­jans escrits i audi­o­vi­su­als. Però haurà d'espe­rar el parer del Tri­bu­nal Suprem, que no es pro­nun­ciarà demà pas­sat.

Ha reco­ne­gut que es va equi­vo­car en tren­car via Twit­ter la política d'una sola Xina i també ha promès que assis­tirà a la pri­mera cimera de l'OTAN que se cele­brarà amb Europa. Les seves rela­ci­ons espe­ci­als amb Vla­di­mir Putin no tin­dran efec­tes imme­di­ats després de més de setanta anys de riva­li­tat mili­tar, econòmica i política entre Was­hing­ton i Mos­cou.

Els pesos i con­tra­pe­sos de la política nord-ame­ri­cana fre­na­ran la impe­tu­o­si­tat de l'equip de Trump, que actua amb la lleu­ge­resa d'una per­sona que no ha lle­git ni ha estu­diat els pro­ble­mes plan­te­jats per l'hege­mo­nia de la pri­mera potència del món. Els ali­ats estan con­fo­sos des­xi­frant els senyals que arri­ben d'aquest Was­hing­ton que sem­bla que tot ho vol posar de cap per avall. El moment no és tran­quil·lit­za­dor.