La fúria Trump

Hi ha qui pensa que Donald Trump no acabarà el mandat com a president. És una predicció arriscada si l'equilibri de poders és manté d'acord amb la Constitució i amb la jurisprudència. El president pot tenir problemes per arribar fins al 2020 si s'obsessiona a governar com si els Estats Units fossin una gran empresa i el govern un consell d'administració que representa els accionistes de l'equip en què s'han concentrat més multimilionaris de la història. També, si la confrontació amb els mitjans de comunicació crítics continua tot pensant que els “fets alternatius” poden substituir les veritats més o menys objectivades.

L'últim president que va atacar directament un mitjà de comunicació va ser Richard Nixon, que va haver de dimitir vergonyosament l'agost del 1974 perquè la propietat i dos periodistes del The Washington Post demostraren que havia mentit. No oblidem que el caos i el menyspreu dels fets foren factors principals de la seva victòria. En la primera entrevista després del seu triomf li preguntaren què en pensava, de les mentides utilitzades a bastament durant la campanya. La resposta fou categòrica: “He guanyat.” És la mateixa que donà Nigel Farage el dia que el Brexit guanyava en el referèndum. Amb aquella rialla grotesca i pallassa es limità a dir que les mentides havien estat un error.

Part de les convulsions i pors que entreveiem al món occidental en els propers temps rauen en les conseqüències de les victòries de Trump i el Brexit. No fa ni tan sols un mes que Trump ocupa la Casa Blanca i sembla que Washington s'hagi convertit en un mercat de decisions precipitades i sense solta ni volta. A cop de Twitter ha desafiat la Xina, ha menystingut Mèxic, ha denunciat el tractat Transpacífic, ha vetat l'entrada de refugiats i immigrants de set països de majoria musulmana, ha fet gestos d'atansament a Putin i ha refredat les relacions amb Europa que han estat la base de la política exterior nord-americana des de l'acabament de la guerra. La primera visita oficial d'un líder europeu ha estat la de Theresa May, que intenta gestionar amb entusiasme la ruptura total amb la UE.

Els governs de Washington i Londres sembla que no han calculat el cost polític, econòmic i social d'aquestes decisions. Els britànics saben el cost que tindrà la sortida d'Europa però pensen que encara poden recompondre emocionalment un imperi que ja no existeix. Donald Trump i el seu equip són conscients de la força dels Estats Units però no valoren la pèrdua del lideratge democràtic que han exercitat en bona part del segle passat.

El problema de les societats democràtiques occidentals és la divisió que s'observa arreu. Gran Bretanya vol esborrar tot d'una més de quaranta anys de relacions amb Europa i Estats Units intenta lluitar contra els vents de la globalització que neix precisament de la seva cultura i avenços tecnològics. Les imperfeccions de les democràcies es volen esmenar amb criteris simplistes oblidant la força dels drets que tot sistema jurídic garanteix als ciutadans al marge de la seva condició, procedència, creences o cultures.

Hem arribat a un punt en què l'adversari és un problema que s'ha de resoldre per la via més expeditiva, que és ignorar-lo. Mitjançant els discursos i també amb els fets, de tal manera que els que han votat les promeses populistes vegin com una persona sense gaires miraments s'enfronta als poders intel·lectuals, funcionarials i lobbistes de tota mena que pul·lulen pel Washington oficial.

Si la progressia, els savis de la costa est i els periodistes protesten al carrer o als mitjans és un símptoma que s'estan fent les coses bé. Havien promès que purgarien els vicis i les corrupcions de Washington i així ho estan fent. Però en un país on la llibertat i els interessos privats i col·lectius són l'arrel de la cultura política ja han començat els entrebancs. Un tribunal de Califòrnia ha suspès cautelarment l'ordre executiva de privar l'entrada al país als ciutadans dels set països d'Orient Mitjà que tinguin els papers en regla. Trump s'ha revoltat contra els jutges i, naturalment, contra els mitjans escrits i audiovisuals. Però haurà d'esperar el parer del Tribunal Suprem, que no es pronunciarà demà passat.

Ha reconegut que es va equivocar en trencar via Twitter la política d'una sola Xina i també ha promès que assistirà a la primera cimera de l'OTAN que se celebrarà amb Europa. Les seves relacions especials amb Vladimir Putin no tindran efectes immediats després de més de setanta anys de rivalitat militar, econòmica i política entre Washington i Moscou.

Els pesos i contrapesos de la política nord-americana frenaran la impetuositat de l'equip de Trump, que actua amb la lleugeresa d'una persona que no ha llegit ni ha estudiat els problemes plantejats per l'hegemonia de la primera potència del món. Els aliats estan confosos desxifrant els senyals que arriben d'aquest Washington que sembla que tot ho vol posar de cap per avall. El moment no és tranquil·litzador.