Expressionisme abstracte

Esca­pada al Gug­gen­heim de Bil­bao per veure l'expo­sició “única“ i “irre­pe­ti­ble” del moment: l'expres­si­o­nisme abs­tracte. Hi és pre­sent l'obra dels que hi espero, Jack­son Pollock, Mark Rothko, Willem de Koo­ning, Robert Mot­herwell o Cli­ford Still, i la d'altres que no perquè no dono cap a tot, com Ars­hile Gorky, Phi­lip Gus­ton, Franz Kline, Joan Mitc­hell, Bar­nett New­man... Quan l'abs­tracció m'agrada tant sem­pre poso en qüestió l'art figu­ra­tiu i m'arribo a pre­gun­tar per quin motiu la huma­ni­tat, pel que fa a la mani­fes­tació artística, no va començar i con­ti­nuar per aquí sense pas­sar per les mare­dedéus del romànic, l'Adam de Miquel Àngel, les deca­pi­ta­ci­ons de Cara­vag­gio o la vica­ria de For­tuny. Després, un cop al car­rer, al MNAC o al Prado, supero la pre­venció. No sé si per arri­bar a l'abs­tracció s'havia de pas­sar prèvia­ment per la figu­ració, però ja m'està bé la seqüència. Afor­tu­nats nosal­tres que l'hem atra­pada. Velázquez i els seus espec­ta­dors se la van per­dre. Hau­ria vol­gut més Pollock, el més famós i influ­ent de la colla que feia gote­jar amb càlcul els pin­zells o els pots de pin­tura sobre la tela, però la des­co­berta dels que des­co­nei­xia em com­pensa la petita decepció.

Els rètols i el catàleg insis­tei­xen a dir que l'expres­si­o­nisme abs­tracte es cor­res­pon amb una acti­tud política. Els seus prac­ti­cants, tots ame­ri­cans per nai­xe­ment o emi­gració, reac­ci­o­nen als estralls empo­bri­dors del crack del 29, a la Guerra Civil espa­nyola, a la Segona Guerra Mun­dial... Hi reac­ci­o­nen expres­sant males­tar o alli­be­rant cre­a­ti­vi­tat entre l'atmos­fera opres­siva. Després, van ser sen­si­bles a l'exis­ten­ci­a­lisme dels anys cin­quanta. Hau­rien pogut ser lla­vors carn del macar­tisme, perquè si no eren comu­nis­tes eren dis­sol­vents, però la CIA hi va inter­fe­rir i els va uti­lit­zar per demos­trar al món i en par­ti­cu­lar a l'URSS i als seus satèl·lits com eren de lliu­res els Estats Units. D'una manera o altra, sem­pre som mani­pu­lats.

Les guer­res actu­als que tenen per tea­tre els con­fins de l'imperi i que empe­nyen milers de ciu­ta­dans a bus­car refugi a Europa sense tro­bar-lo, també tenen la seva cor­res­po­nent expressió artística? Un cor­rent pictòric, lite­rari, musi­cal, etcètera, de caràcter dolorós o pro­tes­ta­tari adap­tat al nou hor­ror? Pot­ser sí, i no m'ha arri­bat encara. No estic al cas de tot. M'ho pre­gunto men­tre prenc un cafè a la ter­rassa del Gug­gen­heim. Fa un sol pri­ma­ve­ral càlid, sor­pre­nent a Bil­bao. A les altres tau­les, molts con­su­mi­dors pre­nen copes de vi. Quina obsessió amb el vi. Sem­blem els per­so­nat­ges ben pei­xats de Woody Allen, col·lec­ci­o­nis­tes d'algun Still. He dinat al res­tau­rant del mateix museu. No podia ser un res­tau­rant com els altres, és clar. Una action pai­ting pròpia de Pollock, feta pel cui­ner, deco­rava un dels plats. Tot s'engo­leix.